El confinament

El confinament

Sempre m’ha agradat escriure, transmetre en un paper allò que sento, allò que penso o allò que imagino. Mai tinc temps, la meva vida transcorre el dia a dia amb presses, menjant-se el temps, en un cessant ball d’activitats, obligades o afegides, imposades o cedides. Una cursa constant en una corrent de masses que també accelera i executa sense massa reflexió ni valoració, però no hi ha temps per pensar, només per actuar.

Ara però, de cop, sense esperar-ho, sense que ningú ho hagi predit, el món sembla haver-se aturat de cop. Què ha passat? Què està passant? Per què passa això?

La sensació és viure en una pel·lícula de ciència ficció. El carrer és desert, la gent està amagada, les notícies que intenten explicar la realitat superen la ficció. Malalts, xifres de morts, ordres governamentals tretes a corre cuita, a vegades improvisades, contradictòries, consells sanitaris, por, resignació, notícies globals que donen fe que tot el món està afectat, territoris confinats, ciutats confinades, creuers a la deriva buscant un port, avions aturats, transports fantasmes, sanitaris esgotats… i un seguit de fets i dades que esta allà i sembla que totes elles són reals.

Cada dia al matí, et despertes i penses. Això continua? No ho estaré somiant? Però els minuts passen i te n’adones que és real, que avui igual que ahir aquella situació estranya, excepcional, continua.

Tinc 50 anys, els meus avis m’havien parlat de la Guerra civil que van viure, del patiment que van patir, però jo he viscut sincerament uns anys de pujança. Si repasso mentalment aquestes dècades que van des de la meva infantesa fins ara, tot ha estat o quasi tot innovació i millores. Van arribar els grans centres comercials, van aparèixer internet i els portàtils, les cintes de vídeo i els videoclubs, els mòbils i el 3D, les xarxes socials i els discs durs extraïbles, els televisors intel·ligents, els trens d’alta velocitat, les línies de low cost i l’accessibilitat al món a través d’un portàtil des de casa, sense cap esforç i… tantes altres coses que en poc temps es feien quotidianes i normals.

També haig de dir que en els últims temps sóc conscient del mal que li estem fent al planeta, del canvi climàtic que estem provocant i de la quantitat de deixalles que els nostres fills i nets heretaran d’una societat compulsiva que consumeix  i consumeix. Soc conscient des de fa temps que les desigualtats al planeta són brutals, que hi ha gent que cada dia arrisca la seva vida per fugir de la misèria i de la fam, o de les persecucions per arribar a un lloc millor, i que la societat s’ho mira impotent, o no, davant dels fets tràgics.

I ara, tot de cop, com he dit abans, passa un fet que ningú no preveia i ho capgira tot. D’on ha sortit aquest mal? Ha sortit de la mateixa natura d’una manera fortuïta? O d’alguna ment humana malèvola? La pregunta es fa necessària, quasi immediata. A la història de la humanitat hi ha hagut desgràcies algunes provocades per la natura, però altres provocades pel mateix ser humà i es fa impossible per qualsevol ment una mica reflexiva no fer-se aquesta pregunta.

En altres moments diríem que es la Divinitat que ens castiga, o la natura que ens fa veure que no som tan importants com ens pensàvem, però avui en dia, sabedors de la capacitat que té el ser humà amb la tècnica i la ciència del moment per actuar sobre les coses, tots els dubtes i totes les hipòtesi són possibles.

Però a qui pot beneficiar una cosa així? Hi a algú que en surti guanyant? El temps ens ho dirà i potser llavors entendrem més el que ha passat. Ara de moment ens toca esperar aspectants, sent bons nois i bones noies perquè la situació ens supera i tenim por, molta por.

Però a veure que passarà d’aquí uns mesos perquè la por té un límit i després de la por pot venir l’odi, o la venjança i la necessitat d’actuar.

Desitjo sincerament que això no arribi, que la situació es pugui sobreposar i no calgui arribar a fases més dramàtiques. I un desig ferm i sincer: si ho superem, que tot això ens faci reflexionar i millorar com a individus i com a societat, que aprenguem dels errors.

Si no ens serveix per això, aquest drama no haurà servit per res i llavors sí que serà un fracàs. Tercera setmana de confinament.

L.V.

Compartir:

Mės notícies

Deixa el teu comentari

La teva adreça electrónica no será publicada. Els camps obligatoris estan marcats amb

Compartir: