Des de l’Edat Mitjana quasi tots els temples catòlics de les ciutats i poblacions, de certa importància, tingueren instal·lats grans orgues, que amb la seva molt extensa gamma de tonalitats, envoltaven la magnificència les solemnitats del culte litúrgic, proporcionant un acompanyament musical d’unció religiosa als cantant de la clerecia i al poble.
Els mestres orgueners dels segles XVI al XVIII ens llegaren una infinitat de construccions revestides amb la sumptuositat apoteòsica de l’art barroc que poblaven les nostres esglésies.
Des de principis del segle XVI, en la ornamentació dels orgues dels temples barcelonins i de quasi tot arreu, hi fa aparició un nou i curiós motiu ornamental, en la part cèntrica i més baixa de la consola, que sempre sol prendre volada sortint enfora del mur un gran cap humà, ordinàriament amb turbant, i llargues barbes negres. És anomenat “el penjant de l’orgue”, que el poble més bé en diu “la carcassa de l’orgue”. Volia ser un símbol del triomf dels cristianisme sobre la morisma.
Orgue de la Parròquia
El nostre orgue era d’un sol cos i tenia un sol teclat manual de 54 notes i un teclat amb pedals o contres de dotze notes, la trompeteria era exterior i col·locada horitzontalment. El nombre de registres era de dotze amb un total de 882 tubs. L’aire necessari era aportat manualment per un manxaire.
La Comunitat de Preveres era composta per tres vicaris, dotze comunitaris, i un organista. A principi de 1667, els consols de la vila havien contractat un orgue a Pere Carreras de la vila de Cardona, però no estaven prou contents i per adjudicar la feina, demanaren parer a l’organista i mestre de construir orgues Francesc Galtaires de la vila de Centelles del bisbat de Vic perquè donés la seva opinió sobre l’orgue de la nostra parròquia, flautes, flautats, la cadireta, etcètera.
Al 1700 es varen fer treballs de fusteria a la cadireta i la base dels pedals, a càrrec de Magí Momgo, fuster de la ciutat de Barcelona, que cobrà 5o lliures. L’any 1715 faltava organista i va venir l’organista i prevere de Piera, Geroni Malla.
L’any 1862 l’orgue fou restaurat per l’organer Gaietà Vilardebó. L’any 1886, l’organer italià Francesco Tepati Ferrero el va restaurar i modificar el pedaler. El mossèn Ramon Casajoana el 1930 feu una neteja acurada. No es va poder impedir que es cremés a la Guerra Civil. Només ens queda el dibuix a “plumilla” de l’olesà Isidre Valldeperas.
La nostra església parroquial, fins a l’any 1936 que fou destruïda, tenia també el seu orgue, fet aposta segons les reduïdes dimensions de l’edifici, estava muntat damunt l’arcada que sostenen les mateixes pilastres tercera i quarta mirant a l’altar major.
La disposició dels elements artístics d’aquest orgue, ajustant-se als canons de l’art barroc, també feia ostentació del seu “penjant”, que el nostre poble reconegué com a “cara de l’orgue”.
El seu aspecte discrepava de la costum generalitzada: era senzillament una cara grotesca i lletja. Certament feia por de veure, tant fou així que els olesans, des de l’antigor prengueren sempre la cara de l’orgue com a punt de comparació per expressar la lletgesa de qualsevol persona o cosa, fins i tot introduir en el llenguatge corrent expressions com “s’ha fet un maquillatge tant desastrós, que sembla la cara de l’orgue”
En el transcurs de l’any 1930, Mn. Ramon Casajona, llavors vicari d’Olesa, amb l’energia i decisió que el caracteritzava, realitzà amb tota cura i pulcritud, i amb l’exclusiu treball de les seves pròpies mans, una restauració a fons d’aquell orgue. I per aquell mateix temps, l’artista olesà Isidre Valldeperas Batalla, seminarista, amb encert insuperable, en tragué del natural un dibuix a la ploma, que amb goig avui reproduïm en aquestes planes.
Elies
