Entrevistem a: Elisenda Solsona, escriptora olesana

“Olesa sempre és present en tot el que escric”

Elisenda Solsona Margarit va néixer a Olesa al juny de 1984.Té un fill de dos anys i mig. És llicenciada en Humanitats i Comunicació Audiovisual, té un Màster en Escriptura Cinematogràfica i és professora de secundària i escriptora. El passat mes de novembre va estar guardonada en dues categories dels Premis Ictineu 2020 que organitza la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia: Millor recull d’obres de gèneres fantàstics en català, pel llibre “Satèl·lits”, i Millor conte de gèneres fantàstics escrit en català pel relat “Engranatges”, inclòs en l’esmentat Satèl·lits.

P: Quan vas començar a escriure o mai has deixar de fer-ho?

R: Des de sempre m’he imaginat moltes històries. La meva família m’explica que quan jugava sempre ho feia a inventar-me pel·lícules. Des de molt petita m’ha agradat escriure. Encara conservo les primeres llibretes amb els meus primers contes. Tots són de terror. Realment mai he deixat d’escriure. He tingut èpoques que he escrit molt menys o directament res, però perquè tenia més necessitat de llegir o mirar pel·lícules.

P: Quins autors et van influenciar o marcar d’alguna manera?

R: A la meva escriptura m’ha influenciat tant la literatura com el cinema. El meu pare és molt cinèfil i de petita veia moltíssimes pel·lícules i crec que aquest fet ha influenciat molt en els meus escrits. De fet, des de petita deia que volia ser guionista. Pel que fa a la literatura, d’adolescent llegia moltíssim Mercè Rododera, Montserrat Roig, Cortázar, Stephen King. Ara hi ha autores de terror que segueixo de prop com Mariana Enríquez, Samanta Schweblin, Anna Starobínets. M’agrada molt el gènere escrit per dones.

P: Com definiries la teva obra “Satèl·lits”? 

R: Satèl·lits són vuit contes connectats per la mateixa idea: tots transcorren durant una nit en què la lluna ha desaparegut. Aquest marc, aquest context, em serveix per explicar com són els personatges, què els fa moure i com es relacionen entre ells. En tots els contes han de decidir triar un camí o un altre. Satèl·lits parla sobretot de les relacions humanes. Sempre amb una atmosfera inquietant d’escenari.

P: Estem vivint uns temps de “nit sense lluna”?

R: Durant el primer confinament ho vaig sentir així. Els mesos de març i abril em sentia com si fos un personatge més de Satèl·lits. Podia empatitzar totalment amb els protagonistes dels contes. I no era massa agradable, la veritat. De fet, vaig viure una escena que semblava un epíleg del recull. La primera nit que vaig sortir, a principis de juny, va coincidir amb un eclipsi de lluna. Vam agafar les bicis i vam anar fins a la platja de la Mar Bella. La imatge em va impactar molt. Tot de gent en silenci, asseguda a la sorra, amb les mascaretes posades, mirant la lluna som s’anava tornant de color vermell.

P: Hi ha alguna connexió amb Olesa en els teus relats?

R: Totalment. Olesa sempre és present en tot el que escric. Ja sigui d’una manera més subtil i fins i tot inconscient o d’una manera més evident. Vaig passar la meva infància jugant als carrers d’Olesa, inventant obres de teatre i històries de terror. Això està en la base de la meva escriptura. Actualment no visc a Olesa, i en certs moments la trobo a faltar. Aquesta enyorança també es fa palesa en els relats.

P: Amb quina freqüència escrius? Com t’organitzes?

R: Doncs sóc una escriptora que mai apunto les idees ni en una llibreta ni en un mòbil. Sóc d’una idea fixa, i a partir d’aquí vaig construint la història durant les hores que em puc dedicar a escriure, que tampoc són gaires. I també vaig a temporades Si estic totalment immersa en la història, busco estones d’on puc i quan m’hi poso necessito estar-hi hores.

P: La ciència ficció et permet que el lector interpreti al seu gust?

R: Depèn sobretot del lector i la lectora. Hi haurà lectors que la ciència-ficció o el terror que hi ha als meus contes se’l prendran més seriosament i es posaran dins l’atmosfera i altres que la deixaran més de banda i se centraran en la part més psicològica.

P: La ciència ficció et serveix per explicar històries des d’un altre angle?

R: Sempre necessito que hi hagi aquest punt de gènere en les meves històries. Sobretot en el paisatge, en l’atmosfera, en el ritme. Em serveix per portar els personatges fora del seu hàbitat i conèixer-los més profundament.

P: Quant n’hi ha d’autobiogràfic en la teva obra?

R: Crec que per molt que no facis explícitament “autoficció”, sempre hi ha una part de tu que es deixa entreveure en les històries que escrius. Moltes coses s’agafen de l’experiència i de fets viscuts, que per molt que les ficcionis i li donis moltíssimes capes, no deixen de ser teves. No és que hagi viscut ni molt menys tot el que els passa als personatges de Satèl·lits, però podria afirmar que tots ells tenen alguna part de mi, per petita que sigui. En el conte final de Satèl·lits, el de Reixes, això es fa més evident.

P: Algun projecte… 

R: Ara mateix estic immersa en dos projectes. Un d’ells és la meva primera novel·la, que vaig començar aquest estiu. L’altre està dedicat al meu besavi, que el van matar a Mauthaussen. Encara guardem les cartes que enviava a la meva besàvia.

Redacció 08640

 

 

 

 

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Terra i Mans

Música al Mercat

Fira del vi

Compres conjuntes

Farmàcies de Guàrdia