Zoom: “Joker”, de malvat de DC a Enfant Terrible del cinema d’autor

Completament allunyada del cinema de superherois, Joker és un filme d’autor que cerca el debat social. Amb una magistral interpretació de Joaquin Phoenix, se’ns apropa a la història d’Arthur Fleck, un home amb trastorns mentals que ens fa palesa els problemes de la vida en societat.

Todd Phillips utilitza l’explotada història entre el bé i el mal, per assenyalar la imposició, per part dels mitjans de comunicació, dels codis morals a la societat.  Apropant-nos d’aquesta manera -i sense que aparegui cap home amb capa-, a la imatge que tenim de l’heroi, una persona recta i bona que lluita pels més desfavorits, però que en realitat, no és altra cosa que un autòcrata imposat per la seva superioritat física.

El director es recolza en casos que patim actualment, com les famílies clàssicament considerades filantròpiques, i que s’han anat descobrint com perpetuadores d’una oligarquia opressora. Thomas Wayne, igual que Donald Trump, es presenta com un personatge públic deshonest, mentre que el Joker, és una víctima més dels retalls de la sanitat pública i l’estigmatització de la pobresa. Sent la rialla incontrolable del seu trastorn, una metàfora perfecta del que representa la seva veu al món; una burla.

A banda de la crítica política i social, la cinta és visualment hipnotitzadora, aconseguint que els moments de catarsi, on el Joker balla a ritme musical i desordenat, s’expressin a la perfecció sense la necessitat d’elaborats diàlegs.

El cinema i la música al servei del Leitmotiv

Com un Walter Mitty més sòrdid, Arthur Fleck creixerà marcat per l’Statu Quo del somni americà. Veient contínuament pel·lícules de Fred Astaire i Late shows, s’imaginarà dins de la màquina de felicitat creada per la TV, per finalment acabar entenent tota la mentida que s’amaga darrere de la pantalla.

Com ell, les classes populars també despertaran i, tot i separades per un mur, es manifestaran al carrer mentre la classe alta gaudeix d’un clàssic del cinema: Modern Times de Charles Chaplin. Aquesta satiritza la irrupció del capitalisme i la nova societat industrial, reforçant així la idea de la lluita de classes que pateix Gotham, i la ignorància de les elits sobre el que sent el poble.

A banda de la cançó de Jimmy Durante “Smile” que protagonitza el tràiler, la música que centra la pel·lícula és That’s Life, de Frank Sinatra. El cantant que personifica el somni americà però que, alhora, va haver d’afrontar la caiguda i l’oblit diversos cops a la seva vida. El seu That’s Life, representa la lluita constant per sobreposar-se als cops inevitables que dóna una societat, on l’única compassió i força ha de provenir d’un mateix.

Hipocresia social

La pel·lícula també explora la hipocresia dels que fan gala de valors, però gaudeixen imposant-se sobre els altres. Igual que el paper interpretat per De Niro, a la realitat trobem els mateixos exemples personificats. No ens ha d’estranyar la doble moralitat del presentador del Late Show de Gotham, el qual busca alliçonar al protagonista alhora que inicialment volia riure’s d’ell. Sense anar molt lluny, trobem a la televisió les campanyes antibullying anunciades entre programes com La Voz o Factor X, on surten defensant el respecte els mateixos presentadors que, minuts abans, han estat rient i burlant-se d’una persona no gaire diferent d’Arthur.

Tot i això, la pel·lícula no defensa ni justifica l’ús de violència, sinó que acusa la societat de fer una violència inicial psicològica i de classe, però on veiem que contrarestar amb violència no té sentit, ja que començant una revolució amb la mort de Thomas Wayne, tornem a condemnar a un nen a viure en l’estigmatització, i per tant no s’ha guanyat res.

Carlos Cordero