Sobre la llibertat en temps de confinament

Tinc la sort de poder presumir d’un terrat amb bones vistes a l’horitzó. Gaudeixo de poder veure un paisatge que es presenta ostentós, però buit. Una mica com l’horitzó de futur que tenim davant nostre si, senzillament, continuem com sempre quan acabi la quarantena; si seguim llevant-nos per anar a treballar, si mengem quan tenim gana, si seiem davant del televisor i ens indignem de tanta misèria com ens volen ensenyar i després anem a dormir ben còmodes al llit. Això si, com jo, sou dels ínfims privilegiats que no passeu gana. Ens espera un horitzó mediocre i decadent com el que mostra Steve Cutts als seus curts d’animació si tots i cadascun de nosaltres no som capaços de redefinir la societat en què vivim com a individus emancipats.

Ara, més que mai, s’ha fet palès que vivim immersos en un sistema capitalista imperant que fa aigües per tot arreu. Un sistema que s’ha enquistat a partir de desigualtats de tot tipus de les quals ens n’hauríem de fer càrrec més sovint que un cop cada quatre anys. Esperem que votar sigui suficient, però no ho és. No ho pot ser. Esperem que ens representi una minoria política que, diuen, hem escollit lliurement i, un cop arribada al poder de l’Estat, es veu lligada de mans i peus per l’Ibex-35, el Dow Jones, el Nikkei o qualsevol altre índex borsari. I, entre urna i urna, ara lamentem que els governs que conformen la Unió Europea, gran abanderada de la hipocresia, ens ajudin. A nosaltres. Tan ingenus som?

Tenim un govern central graponer i un govern autonòmic menor d’edat i amb síndrome d’Estocolm que, segons sembla, s’han reservat de manera preferent alguns tests de detecció del virus, mentre els jubilats, pares i avis que estimem, moren sols en hospitals de campanya. Es tracta d’uns governs que, davant la major crisi sanitària que hem vist, han volgut esgarrapar quatre duros comprant gangues però no han deixat d’invertir en bales de goma de qualitat prèmium. Pels carrers passegen cossos militars que no han acabat de copsar en què consisteixen les «tasques de desinfecció» i que marxen després de rebre quantitats indecents de calerons per hissar banderes a mig pal. A més, tenim una Església immòbil que no fa res més que esperar entre l’or del Vaticà que la ciència solucioni la crisi mentre resa quatre parenostres.

Assumeixo que ningú té la veritat absoluta, però crec que la situació en què ens trobem actualment ens demana a crits que acceptem d’una vegada que la societat, tal com la concebem, no funciona. Almenys, no per a la immensa majoria de la població mundial. És hora de treure les teranyines a les ments brillants que han sobreviscut al sistema escolar actual. I dic «sobreviscut» perquè només un sistema educatiu quadriculat, basat en la competitivitat dels millors i que avalua del 0 al 10 a tots per igual, podria oxidar els engranatges del pensament crític. Deixem de preparar els infants per a la ferotge competència d’escalar posicions i ensenyem a compartir de manera altruista. És moment d’engegar els motors de la presa de consciència i de l’acció directa. Ha arribat l’hora de profunditzar en la necessitat imperiosa de la convivència social i de l’ajuda mútua. És l’hora de convertir en innecessària la noció de pàtria, la qual ja hem vist que és completament limitant i que destrueix l’instint de recolzament mutu.

Repensem un sistema que es basa en una llei del més fort obsoleta i basem-nos en la cooperació entre iguals en una societat sense estructures coaccionadores; a la pràctica, sense homes milionaris que donen almoina per semblar generosos, sense dones pobres confinades amb els seus marits maltractadors, sense feres consumistes que deixen sense paper de vàter a pensionistes que fan la compra setmanal, sense autònoms escanyats per un govern avar i sense conflictes fronterers allà on són. L’únic que quedarà serà la grandesa de la condició humana. La mateixa condició que ens empeny a aplaudir cada dia a les vuit del vespre la feina del personal sanitari. La mateixa que esperona persones d’arreu a fabricar mascaretes i respiradors sense esperar res a canvi més enllà del bé comú. La mateixa condició humana que fa que ens preocupem per l’amic, pel familiar, pel veí i, fins i tot, pel desconegut. La mateixa condició humana que desapareix quan arriba al poder.

Soc de pensar que les persones que conformen els moviments socials poden canviar-ne la direcció gràcies a les seves idees i a la conseqüent acció transformadora. Ho crec de debò. Només caldria que rumiéssim nous mètodes d’organització, amb perspectiva social i, sobretot, des de sota, on convergeixin nuclis de coordinació i on s’anihili l’actual organització social basada en l’opressió i l’explotació. Hi ha qui no creu que tot això sigui possible, segurament perquè es deuria adormir a les classes de filosofia i antropologia, assignatures malauradament devaluades. Tot i amb això, cada cop són més les veus com la de Noam Chomsky, lingüista i científic, que diu: “Si assumeixes que no existeix l’esperança, garanteixes que no hi hagi cap esperança. Si assumeixes que hi ha un instint cap a la llibertat, llavors existeixen oportunitats per canviar les coses”.

Crec que aquests dies de confinament seria genial que apaguéssim unes hores el televisor i escollíssim lliurement, ara sí, què és el que volem aprendre, que agaféssim un llibre que ens omplís i ens nodrís i que ens aportés coneixements i noves perspectives. Així, evitaríem caure en idees preconcebudes i en judicis de valor. Cerquem l’enteniment que ens farà perdre la por a la llibertat de la qual parlava Erich Fromm, especialment en acabar el confinament, i fem xup-xup amb la salsa que ens portarà cap al progrés. Com deia Emma Goldman, una gran filòsofa i escriptora: “La llibertat no baixarà al poble, és el poble que ha d’alçar-se cap a la llibertat”. Alcem-nos, doncs, i deixem d’esperar quatre anys més per posar la llenya a un foc que ja crema.

V. N., des del confinament de la Conca d’Òdena

 

Article anterior
Article següent

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Som el teu estiu

Cursa del Foc

Ja t’ho deia jo…

Guaita!

Farmàcies de Guàrdia