El Porrer d’Olesa era la persona que, portant la porra, símbol de la dignitat i autoritat municipals, estava present en tots els actes del nostre Ajuntament, i obria la marxa del Comú quan aquest sortia de la Casa de la Vila.
En un principi, parlem del segles X i XI, el porrer tenia la missió de protegir a l’autoritat; més endavant, fins els nostres dies, representa tan sols la seva dignitat. Així el trobem encara en alguns municipis i en diverses corporacions de nivell regional o estatal. A la nostra població ja fa molts anys que no tenim cap persona que ocupi aquest càrrec.
Gairebé amb tota certesa, podem dir que aquest càrrec desaparegué de la nostra vila a principis del segle XIX. Les guerres napoleòniques i les guerres carlines no foren apropiades per a mantenir-ho, almenys fins ara no s’ha trobat cap referència a l’Arxiu Històric sobre aquest personatge.
De quin material està feta la porra? La porra que es conserva a l’Ajuntament d’Olesa està construïda en diferents cossos independents clavats sobre una ànima central de fusta, mitjançant petits claus de forja. L’objecte ostenta repetides vegades el punxó amb el contrast de la localitat de fabricació, en aquest cas ha estat identificat el contrast de Barcelona utilitzat durant els segles XVI i XVII. Podríem datar la peça cerimonial dels darrers anys del segle XVI.
En les quatre cares de la maça es representen les quatre imatges que el Comú cregué adients de posar-hi en aquells moments: Crist crucificat, la Verge del Roser, patrona del Gremi de Paraires, Sant Joan Baptista, patró d’Olesa, i Sant Sebastià, advocat contra la pesta, tant corrent com temuda aleshores. Les imatges apareixen gravades sobre medallons ovalats. La decoració cisellada renaixentista és molt semblant a la d’un reliquiari de Sant Llorenç, treballat a Barcelona durant la segona meitat del segle XVI. Aquesta peça es conserva a l’Ajuntament d’Olesa.
L’altra peça cerimonial és la petxina d’argent per representar aigua beneïda a les autoritats. Es tracta d’un objecte de 28×8,5×1,5 cm. d’argent repussat, de característiques més tardanes, de mitjans del segle XVIII.
En l’organisme administratiu del nostre municipi, a començaments del segle XX estava composta per tres peces ben ajustades i de funcionament perfecte i rapidesa meravellosa. Aquest magnífic triumvirat estava format per: Narcís Llongueras, Anicet Matas i Joan Casals, o si els anomenem per els seus respectius mots: El Sento, el Sarrón i el Borles. Narcís Llongueras “El Sento”, inicià les seves tasques municipals, amb la trompeta publicitària a les mans (El Nunci), fent crides de rei, i d’altres que no ho eren al vilatans pels carrers del poble, més tard ingressà com a oficial a la Secretaria de l’Ajuntament, i al primer d’agost de l’any 1900, fou nomenat secretari titular del Consistori Municipal. Amb el seu mirar i parlar d’home seré i agut, com un magistrat.
Anicet Matas “El Sarrón”, fou nomenat auxiliar de Secretaria el 22 de juny de 1898. Alt i escardalenc, una mica sorrut, home de poques paraules, i sempre de cap a l’escriptori.
Joan Casals “El Borles”, eixut i esprimatxat, fent cara de pomes agres, amb la vara a la mà, i la catxutxa amb galons, infonia respecte als menuts, i era tot un símbol de severitat i justícia pels majors. Per cert, que la seva personalitat, a tot hora rellevant, pujava intensament de to, quan abillat amb la gramalla de seda negra, en combinació amb els rulls d’una perruca blanca, i sostenint la maça d’argent damunt l’espatlla, a l’hora de les magnes solemnitats. Llavors esdevenia la perfecte figura d’un macer consistorial. I eren no més que tres homes dos per escriure i un recader.
El Jepet de la Bandera
Els gremis olesans, d’existència plurisecular, han anat subsistint fins els nostres dies. D’aquest procès històric, fins fa poca anys, en donaren testimoniatge les esplèndides banderes gremials, que totes les persones majors de la Vila hem contemplat. En els seus darrers temps, aquestes banderes sortien encara per les processons solemnes, sostingudes no pas pels prohoms de la Vila, com en altres èpoques, sinó per mans de voluntaris o mercenaris escollits tímidament pel senyor Rector de la Parròquia, fins i tot, en les processons, arribaren a ser desplaçades del lloc d’honor que els havia correspost, segons el protocol del cerimonial, i situades al davant de tothom, en el lloc de les comparses grotesques que, encara avui, són l’anunci de la Processó que s’atansa.
El folklore olesà, com a tot arreu, és pròdig en la forja de personatges, que, a la llarga, perfilen delitosament el tipisme local. Semblança d’aquelles figuretes que han esdevingut imprescindibles en els pessebres nadalencs de caire popular, en el decurs de la història dels pobles, topem indefectiblement amb unes figures vivents que tenen la missió de comunicar un encís al conjunt de les relacions humanes. Avui retrobem l’home, que, per molts anys, es féu insubstituïble en les solemnials processons de la Parròquia: El Jepet de la bandera. Corpus, Santa Oliva, Sagrat Cor de Jesús, i l’Assumpta, eren diades de gran festa, amb processó solemníssima a la tarda. Una hora abans de la processó, un llarg i festiu repic de campanes cridava els fidels a reunir-se en el temple per organitzar la religiosa comitiva. En oir aquest repic, sortia instintivament dels llavis de qualsevol olesà, la frase ritual de : “Ja tocan a treure banderes”.
En Jepet de ca l’Andillo, el primer de tots, amb rabiosa puntualitat, arrapat fortament a la bandera blanca del Gremi de Peraires, sortia afanyosament per la baixada del baluard de l’església, cap a la plaça Nova i plaça de la Cendra, fent corredisses no massa llargues, i parades no massa curtes, que li permetien, al menys, de fer els tres tombs al castell abans d’iniciar-se la processó.
Els portants de les altres quatre banderes gremials haurien de secundar les iniciatives del Jepet, constituït per pròpia determinació, en “cap de colla” i dirigent dels moviments de tota la desfilada. Portar una d’aquelles monumentals banderes tot el temps d’una llarga processó, no era feina pas ben dolça per un sol home.
Al Jepet, aquesta feina li proporcionava ocasió d’exhibir la seva força muscular sens defallences, sens dubte li fomentà la convicció de ser l’home imprescindible per aquella tasca. La llarga experiència en aquest afer, es va guanyar amb la seva tècnica ser una abanderat professional. Ell i la bandera esdevingueren com un sol cos, inseparables com un matrimoni ben avingut.
Pels encuriosits espectadors de la processó, la prematura aparició del Jepet, era un avís que els amonestava a situar-se respectuosament per deixar pas lliure a la comitiva que ja era a prop. Petits i grans es movien amb desfici pels carrers de la ruta establerta, quan, amb veu alta, tothom anava repetint el mot d’ordre, com una consigna : “Ja ve el Jepet”, “Ja s’atansa la bandera del Jepet”. I el Jepet s’avançava amb la bandera dreta i ferma, balancejant-se, majestuosament com el pal de la nau capitana d’una flota invencible, convençut de ser-ne el veritable almirall. El Jepet fou durant molts anys l’abanderat insubstituïble, Jepet i la bandera, com una unitat inseparable .
Elies Valldeperas
Tret de les cròniques del mossèn olesà Josep Duran Margarit, “Ninyu”, 1966.
