Que sabem dels nostres cognoms?

És molt estesa la creença que tothom que porta el mateix cognom pertany a una mateixa família o llinatge. Aquesta opinió generalitzada no té cap fonament. És del segle XI fins el XII quan es formen a Catalunya i arreu d’Europa, els cognoms. La gent adoptà aquells apel·latius que permeteren distingir-los d’altres persones que portaven un mateix nom. Així per exemple, de quatre Peres que vivien a una mateixa localitat, l’un prengué el cognom de Pineda perquè tenia la casa a una pineda o prop d’ella, un altre decidí dir-se del Puig perquè vivia a una casa situada a un puig o turó, el tercer començà a dir-se Fuster perquè la seva feina era treballar la fusta, i el quart li digueren Pere Fort perquè tenia molta força. Quan aquests sobrenoms passaren als respectius fills i descendents es convertiran en autèntics cognoms. Aquest exemple va poder succeir, alhora, a distintes localitats del Principat ja que de segur, a gran part d’elles, si no a totes, hi havia pins, fusters, puigs i homes forçuts. I quin parentiu existia entre Fuster de Tortosa i un Fuster de Cervera i un de Reus, doncs normalment cap. Per tant dir que el cognom Puig és d’origen gironí, per exemple és senzillament una falsedat.

Quan es vol saber de quins Puig-Fuster o Fort, per exemple, prové, no té altre remei que establir la pròpia genealogia, es a dir, establir la línia ascendent (pare, avi, besavi, quadravi…). Aquesta feina pot fer-la qualsevol, amb actes de naixement, matrimoni i defunció, al Registre Civil (va començar el 1871) o las llibres parroquials, que s’iniciaren a mitjans del segle XVI.

Hi ha gent que té a casa seva l’escut heràldic del seu cognom, el qual té una breu explicació d’on prové i amb això ja estan satisfets. Aquesta gran enredada que va funcionar als anys 60 i 70 gràcies a la manca d’escrúpols d’alguns oportunistes, ara ja no té sentit afortunadament, perquè la gent és més espavilada. Armand de Fluvià i Escorsa és genealogista i heraldista català. És especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans.

Els olesans tenim la gran sort de tenir un arxiu parroquial molt complert, hem de fer esment de que els arxius parroquials a partir de la primera meitat del segle XX en els llibres de baptismes registren el lloc d’origen de l’avi del nascut, i després de 1876 aproximadament porten una nota al marge que especifica si aquesta persona es va casar, quan, amb qui i on.

Si no tinguéssim conceptes i llenguatge hauríem de donar a cada objecte i situació un nom, el que faria molt difícil la comunicació objectiva i complexa tal com la tenim els éssers humans. En l’època actual són d’especial significat els noms de les empreses, doncs és el que les fa úniques i diferents de qualsevol altra que pugui competir en la mateixa activitat. Tan és així que el nom registrat, al costat de, pot arribar a ser un valor important en els actius d’una empresa. A vegades el nom propi es confon o es converteix o fa les funcions de marca sent llavors incorporat a un valor “d”. Per si mateix els noms propis no han de tenir significat ja que, per definició, són únics. Per això reservem el nom propi per a la designació d’aquells objectes que tenen especial rellevància en el nostre món, començant pels noms de les persones, que constitueixen l’element més significatiu dels noms propis, els antropònims que tractem a continuació.

Donat que tothom té quatre vis (dos de paterns i dos de materns) vuit besavis (pare i mare de cadascun dels quatre avis), setze rebesavis, etcètera, es compten en arribar a la dècima generació dels avis vuités, 1.022 progenitors (dels quals, 512 persones integren l’esmentat 10 é esglaó datable vers l’inici del segle XVIII), i si ens remuntéssim fins els avis vintés, acaballes de la XVI o principis de la XV centúria, el nombre d’avant-passats seria ja de 4.194.302, dels quals el 22é esglaó fora representat per 2.097.152 noms, no individus, però Puig que atenent que la població de la Ciutat Contal ja avançada la baixa Edat Mitjana (vers el 1400) era d’uns 33.200 veïns i la de Catalunya cap a 350.000 subjectes, els més de 7 milions d’habitants que avui hi viuen, exigirien 3.713.149.696 avantpassats diferents per aquella data, xifra cinc vegades més que la d’Espanya i de trenta a trenta cinc vegades més que la presumible d’Europa a cavall dels segles ( XIV-XV) si no tenim present el fenomen reiteratiu dels matrimonis consanguinis, més nombrosos a mida que ens endinsem en el túnel del temps i ens constrenyem, alhora a nuclis aïllats on els enllaços entre cosins i parents eren indefectiblement abundosos.

Origen i formació dels cognoms

Els cognoms comencen a formar-se per una necessitat d’identificació. La paraula “cognom” procedeix del llatí i té el mateix origen que “apel·lació”, és a dir, “acte de cridar”. Els cognoms comencen a formar-se per una necessitat d’identificació. En un poble hi havia quatre Joans, tres Alberts i cinc Paus, s’havien de distingir els uns dels altres. Aquestes formes de distinció, que després acabaran essent hereditàries, són l’origen dels cognoms actuals.

Moltes vegades trobem en documents que la manera de distingir dues persones amb el mateix nom és pel càrrec, dignitat o grau que tenen; Guifré, comte Guifré o Guifré prevere, Guillem escrivà, Oliva sacerdot, etcètera. La distinció també es feia per l’ofici; Pere Ooller, Guillem Ballester, Joan Fuster, etc. En aquesta època l’ofici generalment es transmetia de pares a fills i això contribuí també a fer el cognom hereditari.

Del segle VII al X trobem també sobrenoms que són sovint indicadors de qualitats físiques o morals i van precedits de les frases; alio nomine, que uocant cognomento,. No hem d’oblidar que en aquesta època tot es fa en llatí perquè encara no ha nascut la llengua catalana. Així, trobem per exemple, Adeleusa, Rossa, Abba, Bonofilio, Seniofred, Rissignol.

Hi ha altres cognoms que expressen circumstàncies de naixement, consagracions, benediccions, bons auguris en el moment de néixer i que es converteixen en cognoms. Així tenim Bonhome, Bonfill, Homdedéu, Bord, Donadéu, Nadal, Durany, Segon, Quart, Gener, Febrer, Abril. Altres espressen parentiu com Cosí, Fillol, Germà, d’altres espressen defectes com Blanc, Gras, Roig, Petit. Noms d’animals com Bou, Colom, Llop, etcètera.

Avui dia, no hi ha cognoms d’home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar: per exemple, la dona o la filla d’un Ferrer era anomenada Ferrera o la d’un Mir, Mira; de la mateixa manera, els cognoms Barcelona, Girona, Tarragona o Tàrrega (originats a partir del nom d’aquestes ciutats) tendien a masculinitzar-se en Barceló, Giró, Tarragó i Tàrrec, quan s’aplicaven a un home. Amb la caiguda de l’Imperi romà i la desaparició dels censos municipals, van desaparèixer el nom múltiple d’origen romà i s’utilitzava generalment un nom únic, segons el costum germànic. A partir dels segles XI i X, apareixen una sèrie de sobrenoms que complementen el prenom amb fórmules en llatí com alio nomine ocognomento (Wifredus cognomento Pilosus) recuperant el sentit original del cognomen romà, i que donarà origen al mot “cognom”. En l’àmbit jurídic, s’identificava les persones per la filiació materna, però la pràctica més corrent era afegir el nom patern en genitiu o amb la preposició de, a imitació del costum àrab. A partir de Ramon Borrell  (Ramon fill de Borrell), els comtes catalans van adoptar, el nom patern en nominatiu, fórmula que va ser imitada de seguida.

Catalunya és la suma d’un seguit de principis i costums, expressats en una llengua pròpia i irrenunciable. Però allò que ens conforma com a país, no és només una llengua i uns costums, i uns principis, també els cognoms, ens identifiquen com a fills d’aquesta terra. Els cognoms són la carta de presentació de les persones. Per això, els cognoms en castellà són tan diferents dels nostres, o els alemanys són tan diferents dels francesos. Els cognoms, són un puntal més de les nacionalitats.  Per culpa de la immigració, els cognoms propis de cada nació, s’han vist envoltats de llinatges forasters. A Catalunya, els deu primers cognoms (en nombre de persones que els duen), són castellans, mostra irrefutable del perill que ha comportat la descontrolada immigració castellana. No vull pas dir, que algunes de les persones que porten aquests cognoms forasters no puguin ser fills legítims de Catalunya, sé que alguns (una minoria) són tan catalans com jo, però és un fet evident, que els cognoms propis d’aquest país, estan en perill d’extinció.  Aquests catalans, empresonats en un cognom estranger, no podrien adoptar-ne un de català?  Si són catalans, perquè no es posen cognoms catalans, i destrueixen així la castellanització que porten damunt? Potser no podran canviar el cognom al carnet fals que Espanya va distribuir entre els fills de Catalunya, però poden adoptar-lo fàcilment (a la llarga, si un es diu González, però és català, i passa a dir-se Bellpuig, i diu a tothom quan es presenta que es diu Bellpuig, qui dubtarà de la seva paraula?). Fora una bona manera de salvar els cognoms d’aquest poble.

Un independentista ha de voler salvar la llengua, els costums i els principis de la pàtria, i això inclou obligadament, salvar els nostres antics llinatges (molts dels quals desapareixeran abans d’un segle). No s’és català per néixer damunt Catalunya, ni per saber parlar la seva llengua. S’és català, per sentir l’ineludible crida de la pàtria, per defensar-ne les arrels, venjar-ne els greuges, i anhelar-ne les llibertats. No parlo de puresa de sang, sinó de puresa patriòtica.

Els cognoms de les dones

Pel que fa a les dones, comencen a  aparèixer amb el cognom del pare però feminitzat: trobem Rlisabet Ferrana, Guisla Ferrera, Joana Pujola. També poden aparèixer  amb el cognom del marit feminitzat. Fins l’any 1870 les trobem en els registres amb el cognom del marit sol o seguit del propi, i separats per la conjunció “i” Maria Vidal i Font, vol dir que Maria Font és la muller d’un Vidal.

A Catalunya generalment, quan las pubilla d’una casa pairal o senyorial, es casava, el marit era anomenat “pubill” (però per si mateix, no era hereu) i adoptava el cognom de la dona. Els fills del matrimoni portaven el cognom de la dona. Els fills del matrimoni portaven el cognom de la mare per així continuar l’herència del mas o possessió.  Si la pubilla es casava amb un hereu, generalment el fill gran es cognominava com el pare i el segon com la mare, la resta com el pare.

A Catalunya a l’edat mitjana les casades portaven com a únic cognom el del marit, però feminitzat (per exemple, Pujola, Ferrera, Fluviana, etcètera). Un pas endavant va ser portar com a primer cognom el del marit seguit del seu separats per una “i” (ex. Maria Basseda i Roig, volia dir que el marit es deia Basseda i ella Roig). Això durà fins la creació del Registre Civil el 1870, quan les dones solteres porten el cognom del pare seguit del de la mare i les casades usaven els dos cognoms (o generalment només el primer) seguits pel del marit precedit per la preposició “de” (per exemple, Maria Roig i Martí de Basseda o Maria Roig de Basseda). Juntament amb Portugal ha estat el país menys masclista en aquesta qüestió. Avui ja són moltes les casades que només usen (o se’ls dóna) el seu nom i els seus cognoms. Tanmateix, els països considerats més avançats d’Europa són molt més masclistes: La casada perd el seu cognom de soltera. Dos exemples: Margaret Thatcher es diu així pel seu marit, perquè ella de es deia Margaret Roberts i la muller del general De Gaulle gairebé ningú sap com es deia; tothom es referia a ella com Madame Charles De Gaulle, fins i tot gairebé va perdre el nom de pila. En realitat es deia Yvonne Vendroux.

Amb la caiguda de l’Imperi romà i la desaparició dels censos municipals, va desaparèixer el nom múltiple d’origen romà i s’utilitzava generalment un nom únic, segons el costum germànic. A partir dels segles X i XI, apareixen una sèrie de sobrenoms que complementen el prenom, amb fórmules en llatí com alio nomine o cognomento (Wifredus cognomento Pilosus), recuperant el sentit original del cognomen romà, i que donarà origen al mot «cognom». En l’àmbit jurídic, s’identificava les persones per la filiació materna, però la pràctica més corrent era afegir el nom patern en genitiu o amb la preposició de, a imitació del costum àrab. A partir de Ramon Borrell (Ramon fill de Borrell), els comtes catalans van adoptar el nom patern en nominatiu, fórmula que va ser imitada de seguida.

Fins a l’Edat Mitja s’usaven únicament els noms de pila. Per a diferenciar a dues persones amb el mateix nom s’afegia una indicació relativa al lloc en què la persona vivia, al treball que realitzava, o a qualsevol altre tret característic. Així, a dues persones amb el nom Juan, les hi distingia, per exemple, cridant a un Juan, el molinero i a un altre Juan, el de la font. Quan s’instituïren els cognoms aquest costum es va mantenir, motiu pel qual existeixen encara en l’actualitat cognoms com Molinero o Lafuente.

En espanyol són molt freqüents els cognoms acabats en “ez”, com Gómez i Rodríguez. Aquestes terminacions indiquen que un avantpassat tenia com nom de pila, en aquest exemple, Pedro o Gonzalo, i que als seus fills se’ls denominava antigament Juan, fill de Pedro o Juan, fill de Gonzalo.

Cal tenir en compte que no s’han de produir mutacions en els cognoms. Els canvis d’aquests, les adopcions, els fills il·legítims, els canvis en la pronunciació i els errors en l’escriptura dels cognoms poden dur a interpretacions errònies que comportin alteracions en els nivells d’isonomia. És fàcil que a qualsevol població, al llarg del temps s’hagin produït canvis en els cognoms. Aquest fenomen, detectat a moltes poblacions, és més freqüent quan més imprecisa és la fonètica de la llengua corresponent. En la majoria de casos, és detectable el parentiu entre cognoms, a no ser que el canvi s’hagi produït segles abans i els cognoms resultants hagin divergit de manera espectacular. Un exemple són els cognoms Valldeperes, Valldeperas i Valldeperez. Tot i la seva similitud i possible origen únic, aquests cognoms no s’han pogut relacionar en un mateix llinatge. Els seus graus d’incidència varien d’una parròquia a una l’altra, fet que possibilita que els seus orígens siguin diferents.

Tenim també els casos de fills il·legítims, on el fill adopta els dos cognoms de la mare, de manera que només es considera la línia materna. Aquests percentatges, però, són molt baixos.

Les xifres de natalitat al nostre país i als països del nostre entorn, cas de mantenir-se, porten a una extinció segura de tots els cognoms. En efecte, una dona a Catalunya té una mitjana de 1,43 fills. Amb aquesta dada no ens és possible saber quin és el nombre mitjà de fills que té un home que passi el seu cognom als seus fills, però no serà massa diferent. Si tenim en compte que, aquests fills, els que passen (habitualment) el cognom són els fills de sexe masculí, dels quals n’hi haurà una mitjana d’aproximadament la meitat que la del nombre total de fills, obtindrem que el nombre mitjà de fills homes que passaran a les generacions posteriors un cert cognom serà de l’ordre de 0,7. De fet, en països com la Xina o Corea, en què el sistema de cognoms heretats per via masculina porta funcionant molts segles, es produeix un fenomen curiós. Per exemple, en una població tan gran com la xinesa, en la que s’esperaria una grandíssima varietat de cognoms, els tres cognoms més freqüents (Wang, Li i Zhang) són compartits per més del 21% de la població (més de 270 milions de persones) i els 100 cognoms més freqüents ja cobreixen gairebé el 85 % de la població. El cas de Corea és encara més espectacular, els tres cognoms més típics (Kim, Lee i Park) són compartits per gairebé la meitat de la població i actualment només hi ha 250 cognoms. Això s’ha produït pel fet que hem comentat abans, la possibilitat d’extinció d’un cognom és estrictament positiva i molts d’ells acaben desapareixent. A Catalunya i a Espanya, en aquestes darreres generacions ha anat descendint el nombre de fills i a l’any 2005 havia augmentat lleugerament la mitjana.

Thomas Malthus explica que a la ciutat de Berna, de les 487 famílies burgeses existents 379 s’havien extingit en el lapse de dos segles (1583-1783) i que estava relacionat la probabilitat d’extinció amb la mitjana de fills homes de cada home.

Els cognoms a Catalunya no és una cosa fixada i formal fins ben bé que s’imposa el sistema castellà de cognoms a partir de l’adveniment dels Borbons. Abans no hi ha cap norma, ni costum que no tingui totes les excepcions del mon. Des del segle XIV hi ha una tendència a fixar com a cognom el del marit, però amb totes les excepcions del mon quan casen amb una pubilla.

El cognom als fills el donen a Catalunya i segons el dret català, tant la mare com el pare, i és més si el fill hereta d’algun dels avis o parents, hi ha clàusula de cognom aquest ha de posar-se el cognom de qui hereta.

Aquesta falta de normativa fa que per exemple, a Caldes de Montbui al segle XV es formi un cognom nou de la família de pagesos que menava les terres del Senyor de Castellbell. La família pagesa acaba dient-se Castellbell i el mas també, perquè tothom a Caldes sap on son les terres del senyor de Castellbell i la família que hi viu que per cert es deien Canyelles.A Sentmenat hi ha un exemple encara més tardà, de la segona meitat del segle XVII. L’hereu de can Padró de Solanet, casa amb una filla del mas Cases de Vacarisses. No tenen descendència i can Padró passa a les Cases de Vacarisses. Una filla d’aquesta casa Maria Cases Torrella del Colomer, rep per herència can Padró de Solanet de Sentmenat, es casa amb un Jaume Vilanova de Puigdueta, de Terrassa i s’instal·len a Sentmenat. Els seus fill i fins l’actualitat s’han cognominat sempre Padró Solanet, o simplement Padró.

A partir del segle XI, la noblesa va començar a acompanyar el nom personal amb el topònim de les seves possessions territorials, amb la preposició de o bé en forma adjectivada. Les classes inferiors van imitar la fórmula amb topònims genèrics (Vall, Coma…) o topònims menors de vila, masia o país de procedència. Però la majoria de famílies no vinculades a un feu van continuar usant el nom del pare en nominatiu, o bé una qualitat, ofici o origen, perdurant així alguns cognoms d’origen germànic.

Al segle XIII, es va estendre al País Valencià, per influència de la forma aragonesa, la utilització de la desinència -is o -es (Ferrandis, fill de Ferran). En aquest cas l’origen últim és llatí (-ecii > -ez, -es, -iz, -is), i en realitat és un genitiu (“de”), sobreentès com a “fill de”. “Llopis” és literalment “[fill] de Llop”. Cfr. Fernandez/Fernandes (gall.-port,), Hernandez (cast.), Ferrandis (cat.); Vásquez/Vasques, Velázquez, Blasquiz (arag.). Aquesta forma derivativa és usual en cognoms de diverses llengües, com per exemple, en anglès es va utilitzar la desinència -son (Johnson, fill de John), en alemany -sohn (Mendelsohn o Mendelssohn, fill de Mendel), en castellà -ez (Sánchez, fill de Sancho), en danès -sen (Andersen, fill d’Ander), en rus -ov (Kaspàrov, fill de Kaspar).

D’altres llengües, fan servir prefixos de forma anàloga: en escocès Mac (escrit Mac en gaèlic escocès Mc en anglès, amb la c minúscula) (McArthur o MacArthur, fill d’Arthur), irlandès O’ (O’Donnell, nét de Donnell), aquests dos últims són d’una llengua amb el mateix origen, però es va donar més ús de Mac a Escòcia i O’ a Irlanda; és acceptable en els dos països els dos tipus de cognoms.

Als  segles XIV i XV són molt freqüents  els canvis de nom de masos i família per maridatge amb la pubilla, i no tardava gaire el canvi. És  també quan apareix el maleït “ Alies ” aplicat indistintament. És a dir Pujol àlies Valldeperas, tan pot volguer dir, que el sobrevingut  és el marit, per tant un Pujol, que sigui un Valldeperas, casat amb una Pujol, a l’inrevés en el cas de les dones i en el cas dels fills també. Tot depèn del patrimoni i mas d’on venen, i del que sigui més conegut  a la comarca, la casa i família d’ella.

A partir del segle XIV, els cognoms es fixen per famílies i donen lloc als llinatges. Amb el concili de la província Tarraconense del 1555, s’estableix l’obligació parroquial de portar els llibres de baptismes i defuncions, i es fixa la grafia dels cognoms.

La regla de successió del mateix cognom patern no era seguida de manera estricta, sovint per qüestions d’herència. La dona adoptava el cognom del marit, però una pubilla podia imposar el seu cognom al marit i als fills. En cas d’unió d’un hereu i una pubilla, es podien unir els dos cognoms en un de nou (Camp-Pedrós). En els segles XVI a XVIII, existeix una tendència per part de les dones d’adoptar el cognom amb desinència femenina (Cantona, muller de Cantó), costum que s’ha mantingut popularment a Mallorca (na Jordana, muller d’en Jordà). En altres ocasions, fins a principi del segle XIX, la dona podia adoptar dos cognoms: el del marit i el patern (Anna Valls i Prat, muller de Valls i filla de Prat). Actualment, ha perdurat aquest costum però anteposant el cognom patern al cognom del marit precedit per la preposició de.

Fins al segle XIX, era norma general utilitzar només un cognom, de vegades amb modificadors per ajudar a la distinció (Major, Menor, malnom, nom de casa o topònims). Amb la incorporació de la Catalunya del Nord a l’estat francès, s’ha seguit la norma general a Europa d’un sol cognom patern, més proper al sistema clàssic català, i aplicada també a Catalunya durant l’administració francesa. Amb la llei del registre civil del 1870, s’imposa a Espanya el doble cognom, patern i matern. Aquesta fórmula d’emprar els llinatges dels dos progenitors té el seu origen en la noblesa castellana, imitada per la noblesa catalana. S’unien els dos cognoms amb la conjunció y, substituïda per i amb la reforma ortogràfica del 1913.

L’onomàstica jueva tracta dels prenoms i, especialment, dels cognoms que els jueus han utilitzat al llarg de tota la Història i a tots els països del món on els ha portat la seva Diàspora. Els jueus han portat històricament noms patronímics hebreus. En el sistema patronímic jueu, el prenom (el nom de pila) és seguit per ben- o bé bat- (“fill de” i “filla de”, respectivament), i després el nom del pare (també, de vegades, Bar-, “fill de” en arameu). Actualment s’empren els cognoms familiars permanents, però només es van popularitzar entre els jueus sefardites a la península Ibèrica i altres llocs a partir del segle X o XI, i no s’estengué àmpliament entre els asquenazites d’Alemanya i d’Europa de l’Est fins molt més tard. Tot i que els jueus porten avui en dia cognoms permanents a tots els efectes, la forma patronímica encara es fa servir en la vida religiosa. S’utilitza a la sinagoga i en documents relatius al Dret jueu, com ara la quetubà (contracte de matrimoni). Molts jueus sefardites utilitzaven l’àrab Ibn en comptes de bat o ben per adaptar-se a la norma imperant. La família espanyola Ibn Ezra n’és un exemple.

Els cognoms no eren del tot desconeguts entre els jueus de l’Edat Mitjana, i a mesura que es començaven a barrejar més amb els seus veïns cristians, la pràctica d’adoptar i utilitzar cognoms civils a més a més del nom “sagramental”, utilitzat només en l’àmbit religiós, augmentava progressivament. Naturalment, entre els sefardites (els jueus de la península Ibèrica) aquesta pràctica era comuna gairebé des del temps de l’expulsió d’Espanya, i probablement es feia encara més comuna com a resultat de l’exemple dels marranos que, en convertir-se al cristianisme, acceptaven en la majoria dels casos els cognoms dels seus padrins cristians. Entre els asquenazites de l’Europa central i oriental, que vivien molt més aïllats de la població cristiana, l’ús de cognoms només va començar a fer-se comú al final del segle XVIII, a causa de la imposició que es va anar generalitzant a l’Imperi austríac, a l’Imperi rus i als diversos estats alemanys per la necessitat d’agilitzar el cobrament d’impostos i de fer més efectius els serveis de reclutament militar els segles XVIII i XIX. Ara bé, mentre que els diversos governs forçaven els jueus a adoptar cognoms, alhora els limitaven la llibertat de triar-los.

Perduraran els cognoms?

Les xifres de natalitat al nostre país i als països del nostre entorn, cas de mantenir-se porten a una extinció segura de tots els cognoms. En efecte, una dona a Catalunya té una Mitjana de 1,43 fills. Amb aquesta dada no és possible saber quin és el nombre mitjà de fills que té un home que passi el seu cognom als seus fills, però no serà massa diferent. Si tenim en compte que, d’aquests fills, els que passen (habitualment) el cognom són els fills de sexe masculí, dels quals n’hi haurà una mitjana d’aproximadament la meitat que la del nombre total de fills, obtindrem que el nombre mitjà de fills homes que passaran a les generacions posteriors un cert cognom serà de l’ordre de 0,7. Com veurem, per tal que no hi hagi extinció segura d’un cognom, el nombre mitjà de fills homes hauria de ser estrictament més gran que 1. I fins i tot en aquest cas, la probabilitat d’extinció és estrictament positiva. De fet, en països com la Xina o Corea, en què el sistema de cognoms heretats per via masculina porta funcionant molts segles, es produeix un fenomen curiós. Per exemple, en una població tan gran com la xinesa, en la que s’esperaria una grandíssima varietat de cognoms, els tres cognoms més freqüents (Wang, Li i Zhang) són compartits per més del 21% de la població (més de 270 milions de persones) i els 100 cognoms més freqüents ja cobreixen gairebé el 85% de la població. El cas de Corea és encara més espectacular, els tres cognoms més típics (Kim, Lee i Park) són compartits per gairebé la meitat de la població i actualment només hi ha 250 cognoms. A la ciutat de Berna, de les 487 famílies burgeses existents, 379 s’havien extingit en el lapse de dos segles (1583-1783) i estava relacionat amb la Mitjana de fills homes de cada home.

Es tret dels escrits d’Armand de Fluvià i Escorsa, genealogista i heraldista català. És especialista en genealogies catalanes i en les dinasties dels comtes dels Països Catalans. President de la Societat de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia.

Elies

Article anterior
Article següent

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Guaita!

Fora de joc

Futbol Sala

Campiona i rècord

Boxa

Farmàcies de Guàrdia