Nou anys sense tu papa, nou anys des d’aquell 3 de novembre de 2017 que va canviar les nostres vides per sempre, nou anys en que el temps ha continuat avançant, però en que tu no has deixat de caminar al nostre costat, perquè hi ha absències que mai no es converteixen en oblit i amors que ni la mort pot esborrar.
De vegades penso en tot el que t’explicaria si et tingués assegut davant meu, en aquelles converses que tant trobo a faltar, en les abraçades, els petons i les petites coses del dia a dia que, sense saber-ho, eren les que donaven sentit a la vida. M’agradaria poder trucar-te, sentir la teva veu i escoltar algun dels teus consells, d’aquells que potser en el moment no valorava prou, però que avui continuen guiant molts dels meus passos.
La vida ens posa a prova papa, i hi ha moments en què necessitaríem tenir-te ben a prop, amb aquella mirada serena i aquell somriure capaç de transmetre tranquil·litat quan tot sembla complicar-se, però és precisament aleshores quan recordo la teva fortalesa, la teva bondat i els valors que em vas ensenyar i m’adono que una part de tu continua viva en la manera com afrontem les dificultats, com estimem i com intentem fer el bé, fins i tot quan el camí es fa costerut.
L’Enrica i jo continuem tenint cura de la mare, que ja té 95 anys i a qui el pas del temps va fent més fràgil i ho fem amb tot l’amor i totes les nostres forces, perquè se senti acompanyada i estimada. De vegades, quan em diu Ramon -perquè tot i que s’adreça a mi, en aquell moment està pensant en tu-, el teu nom torna a omplir la casa i, durant un instant, sembla que siguis aquí. Potser aquest és un dels regals més bonics que ens has deixat, continuar formant part de la nostra vida a través dels records, dels gestos i de les persones que més estimaves.
Papa, nou anys després, continuo donant-te les gràcies per tot el que em vas donar i si pogués demanar-te una cosa, seria que continuessis vetllant per nosaltres i ens ajudessis a trobar la força necessària per afrontar tot allò que encara ens queda per viure.
Fes un petó al tiet Jaume (que el proper 16 de novembre farà vuit anys que també ens va deixar) i a la Mercè, la meva sogra, que ja fa onze anys que no està amb nosaltres. Feu-nos costat, com sempre heu fet. T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre, no ens oblidem ni un sol instant de tu…
Jaume Mañà i Casals
