La col·lecta esgarrifosa que vaig realitzar fa un parell de dies és representativa de l’estat deplorable en què es troben les zones agrícoles que circumden la nostra vila. Us puc garantir, sense cap ànim de generar ganyotes de sorpresa, que entre totes les deixalles recollides per la zona d’El Serrat hi ha un equilibri considerable entre envasos i embolcalls metàl·lics i altres productes d’origen plàstic. N’he pescat de totes les formes i coloracions; proveïts d’una extraordinària multiplicitat de colors despuntaven escandalosament per damunt de la continguda paleta cromàtica de la brolla mediterrània tant les llaunes com el rebregat alumini de folrar entrepans. Els plàstics, manufacturats per a obeir els diferents destins que els foren comanats en les línies de producció adquireixen mil i un rostres.
En la fotografia descobrireu copes troncocòniques de tija escarransida les quals en el seu moment hostatjaren cremes i gelats reblerts d’additius i altres postres refrigerades prodigioses pel seu alt contingut en sucres que tant atreuen, gràcies al seu ineludible cant de sirena, a la legió de diabètics desassenyats a més del joc de seducció que estableixen amb la quitxalla més llepafils en qüestions edulcorades. Aquest ‘custard’ de polvos i la trufa a base de garrofí també provoquen boqueres de desig en un ampli espectre de la població, poden arribar a ostentar el prestigi de ser el colofó inigualable per a clausurar un bon banquet bulímic.
Per altra banda, cal fer un esment al tapís ‘tutti colori’ de cartutxos. Aquest objecte perviu engrapat fermament a la nostra quotidianitat, és tan nostre que talment sembla posseir el mateix valor simbòlic i emocional que ostenta un personatge tan intrínsec i hipodèrmic dins de la sensibilitat de l’olesà de bé com ho és el ‘nen de les coques’. Els projectils d’escopeta -malson de perdius, conills i paparres- continuen sent un sospitós habitual puix romanen pel terme vessats per desenes com si es tractés d’un confeti matusser que escampa la seva cridòria multicolor a tall de celebració de la trista i patètica disbauxa que congrega als caçadors olesans a acaronar en grup el succedani protètic de les seves carències en temes de virilitat. A més a més d’aquests elements, abraonat sense virulència, amb menys ínfules de protagonisme, als estrats que formen el cúmul de la merda aplegada, s’hi barreja amb un clar posat resignat l’escampadissa del parament de pícnic indispensable quan es té la pretensió de realitzar un àpat dominical pleinairista amb cara i ulls. No cal fer esment de la presència de les ampolles emprades com a mosquers, les quals, abans de ser reciclades per congregar-hi cadàvers entomològics, contenien glops cristal·lins dotats amb les gràcies sadolladores de l’assedegament més rutinari extretes d’algun brollador d’Albarracín o de Viladrau.
Val a dir que tal enginy extret directament del ventre dels contenidors grocs es troba tan arrelat al nostre terme com ho està la tradició d’anar a buscar farigoles cada divendres sant o, així mateix, el ritual d’anar a comprar un tortell tot sortint de missa de dotze quan el regust de l’hòstia sacramental encara ronda adherit als premolars.
Jordi Abellan Sastre
