El dia 12 de març quan vam rebre la notícia que havíem de tancar les escoles durant quinze dies, no pensàvem que seria un perill social tan gran, que es tractaria d’una pandèmia i que no sabríem quan finalitzaria. En aquests moments resulta difícil imaginar el dia en que el coronavirus es converteixi en un record del passat. Aquesta crisi global, que afecta a tothom i no entén de classes socials ni de nacionalitats té unes conseqüències tan elevades que l’únic que esperem és que hagi servit d’alguna cosa, realment la societat canviarà o tornarà a les seves inèrcies habituals.
Ara que per fi s’acaba el 2020 crec que si no som capaços de treure algunes ensenyances bàsiques d’aquesta crisi on s’ha evidenciat que l’important és la salut i especialment la vida, no haurà servit de res tot aquest patiment. Aquestes són algunes de les meves reflexions:
- El realment important és la vida i la salut. Hem pogut veure com s’han perdut gran nombre de vides sense ser capaços d’evitar-ho, amb una sanitat i uns professionals desbordats. Totes les vides són igual de valuoses, però en canvi aquest virus s’han endut a les persones més grans, s’ha endut la memòria i l’experiència acumulada de la nostra societat, els referents de cada família i de la comunitat. Com es pot donar consol a un amic o a un familiar quan et diu que la vida del seu pare o la seva mare ha finalitzat sense haver-lo pogut acompanyar ni acomiadar-se, quantes coses s’han quedat sense dir i quanta buidor ha deixat.
- Hem descobert que els serveis públics són essencials per la comunitat. Aquesta crisi ha demostrat que la sanitat pública és imprescindible, juntament amb els seus treballadors. Els sanitaris s’han enfrontat a la pandèmia fent molt més del que els hi corresponia, arriscant les seves vides i intentant suplir amb el seu esforç i entrega la falta de material, oblidant de forma generosa la precarietat amb la que havien de treballar. Quants professionals de la sanitat, que per la seva especialitat no podien atendre a pacients, s’han passat la seva jornada laboral fent bates amb bosses d’escombraries pels seus companys que estaven a primera fila.
- Hem de donar les gràcies a tots els treballadors de les residències de gent gran, personal de botigues d’alimentació, de farmàcies, dels transports, dels agricultors, etcètera, a tots els que han garantit que la vida hagi pogut seguir.
- L’educació és un gran bé a protegir. Tenir tancats a tants nens i nenes a casa seva ha posat a prova les relacions familiars i ha fet que es valori més la funció de l’educació i de l’escola. El professorat i els centres han fet un gran esforç per intentar assegurar que es continués ensenyant, perquè l’educació requereix contacte, relació directe i afecte, ja que sense aquests tres aspectes fa més difícil que es produeixi l’aprenentatge. Els mateixos problemes que tenien les persones que feien teletreball, haver d’ocupar-se dels seus fills que estudiaven a casa i teletreballar, ho tenien els mestres que havien de compaginar les classes amb els seus alumnes i amb els seus fills. Situacions difícils i complicades per tothom.
- Es pot viure millor amb menys. Durant les setmanes de confinament hem estat capaços de prescindir de moltes coses, la majoria supèrflues i hem après altres més importants. Que es pot passar el dia complint els desitjos que havien quedat aplaçats, llegir i gaudir de la cultura. Que el plaer de compartir converses, sinceritat i emocions ens enriqueix. Que es pot menjar bé i de forma saludable i més econòmica posant-li imaginació i cooperant en els fogons. Moltes persones, fins i tot, han pogut constatar que no troben a faltar moltes rutines consumistes que practicaven a diari.
- El valor del que és comú, de la solidaritat i de la cura mútua. Les situacions límit treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà. Del pitjor han hagut actuacions individualistes i egoistes que han sorprès. Però han estat molts els fets on destaca la generositat, l’entrega i la professionalitat. I ara vull ressaltar les petites accions que passen més desapercebudes però que són la base de la cura dels uns cap els altres. La solidaritat hauria de ser la base de les relacions entre les persones. Potser aquesta és la lliçó més important, la presa de consciència de la fragilitat i dependència dels éssers humans, que els uns sense els altres no som res.
- Aplicar aquestes lliçons a l’emergència climàtica. Hem vist que com a conseqüència del confinament hem millorat la situació mediambiental, s’ha reduït la contaminació de les ciutats i ha començat a passejar fauna salvatge pels seus carrers. Això significa que som part dels problema i també de la solució, sempre que ho vulguem ser.
Albert Einstein va assegurar que ”la crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a les persones i els països, perquè la crisi porta progressos”. “És en la crisi on neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies “qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar superat” expressava Einstein, qui també va complementar aquesta afirmació amb una altra màxima sentència:” és en la crisi on aflora el millor de cada un, perquè sense crisi tot vent és carícia “.
“Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una
rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits”. I la crisi és també absència de recursos econòmics raó per la qual no queda més remei que actuar com les nostres mares o àvies, com sempre ho han fet amb la família; esforçar-se, sacrificar-se i treballar incansablement per tirar endavant amb el poc que es disposi i elevar la creativitat a la seva millor expressió: “La creativitat neix de l’angoixa com el dia neix de la nit fosca”. La crisi és en molts casos paralitzant, genera incertesa que bloqueja la nostra capacitat o agilitat a l’hora de pensar i actuar. Hi ha una cosa pitjor que prendre
decisions, arriscar i no encertar; i és no prendre-les. “Una persona que mai ha comès un error, mai ha intentat fer alguna cosa nova”. Cal analitzar, cal reflexionar, cal planificar, però sobretot, cal assumir la nostra responsabilitat de tot aquest procés de crisi, pensar que podem fer de forma individual per poder fer canvis de forma global. Tot i que pot semblar obvi, tenim tendència a oblidar l’evident, hem de treure lliçons positives de la pandèmia. Les posicions catastrofistes acostumen a ser profecies autocomplides i això sí que ho podem evitar. Hem de mirar des d’una altra perspectiva per trobar nous horitzons i noves esperances on es prioritzi la protecció i el benestar de l’ésser humà.
Així doncs, hem d’intentar mantenir la capacitat de riure i de sentir-nos emparats per la calidesa de les persones del nostre entorn, hi ha moments en els que no podem canviar el que passa al nostre voltant, però sí tenim la llibertat d’escollir com respondre a l’adversitat. I com va dir el psiquiatre austríac Viktor Frankl: “Quan ja no podem canviar una situació, tenim el desafiament de canviar-nos a nosaltres mateixos”.
Elisabet Galindo, Pedagoga i Doctora en Psicologia. Directora de l’Escola Bressol Roda Roda
