La pel·lícula més íntima de Tarantino

Un conte nostàlgic menys sanguinolent però que manté tot l’estil que defineix al director

Qui no ha desitjat viure a altres èpoques? Que faríem, a qui coneixeríem, i com ens agradaria viure-ho. A Érase una vez in Hollywood, la història es una espècie de somni de Quentin Tarantino, el qual, no s’ha limitat a mostrar-nos mil i una referències culturals que han marcat la cultura popular nord-americana, sinó que ens aconsegueix introduir al seu imaginari amb molta sensibilitat. Com tot somni, està ple de digressions que aparentment s’aparten de la història principal, però que en si mateixes aconsegueixen ser interessants i aportar valor a tot el conjunt; convertint la pel·lícula en un exemple de metacinema.

Steve McQueen, Bruce Lee o Jim Morrison, són alguns dels personatges coneguts que apareixen o són esmentats a la cinta, tot i que l’única figura real que té un paper rellevant és la de Sharon Tate (Margot Robbie); la qual es recorda principalment pel profund coneixement del públic de la seva tràgica mort. Tot i això, Tarantino construeix al seu voltant un mite que fuig de l’horror que l’acompanyava i l’impregna dels valors de l’època on es va quedar.

El personatge imprescindible, invisible

Un dels personatges homenatjats pel director contínuament a les seves produccions són els dobles d’acció. Personatges durs que aconsegueixen realitzar tota l’acció que dota de realitat les pel·lícules que veiem, però que, habitualment, no gaudeixen de la fama que mereixen.

Com Burt Reynolds i Hal Needham, Cliff Both i Rick Dalton mantenen una relació de fraternitat pròpia de la millor buddy movie; són autèntics companys inseparables, però mentre Dalton viu a Hollywood Hills, el seu doble d’acció viu a una caravana darrera d’un autocinema. D’aquesta manera, Quentin fa referència a com la pantalla és capaç d’amagar personatges tan reals i interessants com l’interpretat per Brad Pitt. Igual que el protagonista de Death Proof (2007), Stuntman Mike, Cliff és fort i té la increïble habilitat d’endinsar-se al perill amb la serenitat que caracteritza els guerrers. Tarantino ha sigut capaç de captar l’aura que rodeja als especialistes, creant un personatge que es percep més real que la resta; només la seva presència tranquil·litzarà a l’espectador davant el suspens, doncs sembla l’únic element real a una indústria feta de ficció.

Creador de somnis

Quentin Tarantino és un creador d’històries originals i un excel·lent distorsionador d’històries reals. Aquest cop, com a Malditos Bastardos (2009) o Django (2012), l’aventura acaba molt diferent de com va ser, i la violència només s’endinsa quan la realitat és capaç d’embrutar un somni tan nostàlgic.

 

No és casual que la pel·lícula es tanqui amb la música de El juez de la horca (1972) de John Huston, i és que, com va fer el Jutge Roy Bean -interpretat per Paul Newman-, Tarantino ha creat un Hollywood on només regeixen les seves lleis i on només ell decideix qui acaba a la forca. I la veritat és que, com també a la pel·lícula de Huston, la història hauria anat molt millor amb aquests jutges.

Carlos Cordero

 

 

 

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Música enregistrada

Fora de joc

Bon xut!

Tennis taula

Farmàcies de Guàrdia