Ja tenim com cada any, des del segle XVI, La Passió a la nostra vila. D’anècdotes sobre aquest espectacle i els seus col·laboradors n’hi han a cents, aquí explico només una petita part.
Sabíeu que fins ben entrat el segle XX, l’element femení no intervenia en les representacions de l’espectacle olesà?
El teatre fou tingut per pecaminós i es considerava els comediants com una gent indesitjable. Les autoritats religioses es veien obligades, fins i tot, a prohibir les representacions de tots els drames religiosos. Hem trobat diverses prohibicions per a representar-la en els anys 1753 i 1758 i a l’any 1798 es va dictar una ordre per la qual es prohibia la representació “ por ser impropia semejante representación del decoro y respeto que se debe a la religión”. El teatre per religiós que fos, portava l’estigma del divertiment. Les dones olesanes ho tenien com un a rebaix, i era molt difícil fer-les-hi entendre que la professió d’actriu no estava renyida amb la dignitat personal de cadascuna. El mot ”artista”, aplicat indistintament a totes les dones que sortien a exhibir llurs facultats damunt les taules d’un escenari, cantaires, ballarines i actrius, sofrís un error de perspectiva que en res afavoria les dones que sortien a fer teatre exclusivament. Per aquest motiu les còmiques “eren mal mirades” per la gent del poble, pensaven que el mot venia a ésser un sinònim de dona lleugera i frívola.
Per aquest motiu, en els inicis, les intèrprets femenins, fins i tot, eren interpretats per homes, més tard, en els primers anys del Teatre Principal eren interpretats quasi sempre per actrius de Barcelona remunerades com Gertrudis Sanllehí, Antònia Verdier o Maria Dedrid.
Sabíeu que en La Passió dels anys 30, en el Teatre Olesa, l’actor que interpretava el paper de Jesús, anava a la creu amb samarreta i calçotets de color blanc, com era costum en aquella època? A la dreta de la samarreta es veia una taca de sang que representava la ferida que li fa el soldat amb la llança. És evident que en clavar-lo a la creu encara no hi havia de ser aquesta taca vermella. Com ho feien?
L’explicació és que a la samarreta hi havia una butxaqueta i un fil llarg que penjava arribant quasi a terra. En un moment donat, un soldat o un saió estirava el fil i quedava al descobert la taca de sang de la ferida feta a Jesús.
En els anys 30, l’apuntador era Ignasi Vilà i era el comodí del director Joan Povill, fins el punt que va ser el seu ajudant. L’Ignasi no tenia cap problema per substituir qualsevol actor, degut a que al ser l’apuntador se sabia el text de memòria. Va fer, entre altres, el paper de Centurió, substituint Marià Mas. Ara bé, n’hi va haver un que no el va poder representar del tot i va ser el de mal lladre. Que va fer?. Doncs que no va voler despullar-se i pujar dalt de la creu i va recitar el paper d’entre bastidors. A dalt de la creu hi havia un col·laborador que només obria i tancava la boca, fent veure que recitava el text.
Al mes de setembre de l’any 1934, la Policia Barcelonesa va tenir coneixement que, a l’indret d’Olesa de Montserrat conegut com a Can Tobella, hi tenia lloc una concentració d’elements tradicionalistes, especialment afiliats als requetès i que aquest havien de fer exercicis militars. Aquest fet va inquietar tant a les autoritats que el cap Superior de Serveis, un tal Badia disposà que des de primeres hores del matí hi hagués agents de vigilància als entorns de l’indret. De la comissaria General sortiren tres camionetes amb guàrdies d’assalt. Els detinguts foren un centenar de persones que estaven reunides en aquest indret.
“La policía Barcelonesa a la órdenes inmediatas del jefe superior, señor Badia, detuvo, en Olesa de Montserrat, a un centenar de personas de significación tradicionalista, que se reunieron en el campo (Can Tobella), el dia 11 de setiembre de este año, como frecuentemente lo venían haciendo, con permiso de la autoridad. Entre ellos figuraban el sacerdote Juan Fortuny i Joaquin Valldeperas, intérprete del papel de Cristo en la representación popular de la Pasión, que anualmente se representa en Olesa”. (Periódico Solidaridad Obrera)
“No lo entendemos, noventa y tres detenidos que se adiestraban en el manejo de armas y no se encontró ninguna y si no las tenían, como se podían adiestrar? (La Veu de Catalunya)
Com cada any es feia un aplec a la fina de Can Tobella, el capellà que fou detingut, és el de la colònia Gomis, mossèn Joan Fortuny, un capellà que mai ha fet política, i que fou requerit per anar a dir missa. Després començaren les “grans maniobres” com jocs de cucanya amb assistència de dones, jovent i mainada. En arribar foren tots lligats i carregats en camions i conduïts a Barcelona. Els detinguts foren baixats dels camions a l’entrar a Barcelona, exposats i conduits a peu de Pedralbes a Via Laietana per escarni de la gent, fins i tot, davant la passivitat de les autoritats varen ser copejats fins entrar a la presó Model.
Entre els detinguts hi havia molts olesans que prenien part a La Passió d’Olesa. En aquesta estada a la Model, coincidiren amb l’historiador Joaquim Isern Fabra que va escriure aquest text: “Era el setembre del mil nou-cents trenta-quatre que jo veia passejar cada dia la figura de Pilat. L’adversitat ens havia reunit en règim penitenciari a Barcelona diverses persones que hom ens creia adverses al govern. Per tal de passar agradablement una ociositat tant perllongada, cada dia era representada La Passió del Senyor per la magnífica companyia teatral del Patronat d’Olesa de Montserrat, la qual també es trobava captiva pel fet de sentir els ideals religiosos. Aquells artistes, conreadors per herència de la tradició olesana, posaven tot el foc de llur passió per a reproduir l’ambient d’aquell poble monoteista que tenia una notable romanofòbia. A les representacions improvisades a les sales carcelàries vaig observar amb profunda meditació com la malícia i la hipocresia refinada del Sanedrí, el liberalisme astut d’Herodes Antipas, la sagacitat del murri Caifàs, anaven embolcallant un Pilat poruc que mostrava voler salvar el Crist però que no trobava la solució per a convertir aquest propòsit en una realitat efectiva.
L’any 1968, en un assaig de l’època de la reforma Tamayo de La Passió d’Olesa, com que el director no entenia el català, en el quadre de la Nit del Dijous, en la qui hi ha en escena Maria, Joan i Magdalena i arriba Pere, en el diàleg Joan diu: “És Pere”, José Tamayo es posà a cridar dient “no, no otra vez no”. Una altra vegada es va repetir la situació i Tamayo continuà amb “no, no, no podemos repetir tanto Nooooo” li van dir “ dice que …es Pedro”.
Elies
F.S. Tintorerias Textiles Europeas
Aquest equip de futbol sala va ser fundat el 1978, motivat pel seu fundador i president Vicenç Andreu, que ajudat per un grup de treballadors de l’empresa Tintorerias Textiles Europeas i amb el suport de l’empresa, varen formar la primera plantilla d’aquest equip que va començar a la Tercera Divisió Catalana. Estava formada per: Pallares, Sotelo, Andrés, Cifuentes, Santanera, Vicente, Bernardo, Pedro, Navarro, Barés i Muñoz.
Pels anys 70 ja existía l’Olesa Rover a Primera Divisió, més tard va apareixer el F.S.Montserrat, equip de Segona Divisió. Com que per aquesta época al Casal es jugaba una Lliga Local, va nèixer la idea de format un equip amb el suport de l’empresa T.T.Europeas.
A la temporada 80/81 l’equip ja va pujar a Segona Divisió B, incorporant-se jugadors com a Grima, Santi i Carrascal i aconseguint la temporada 84/85 l’ascens a Segona Divisió, on ja hi jugava el F.S.Montserrat, motiu pel que la rivalitat feia que es veiessin partits de molta qualitat. La temporada 85/86 es va pujar a Primera Divisió Catalana, incorporant-se jugadors com Aguilera, Elias, Gascón, Diego, López, Soldado, Pujol i Muñoz. La temporada 89/90 va assolir l’ascens a Primera Divisió Nacional.
