Joan Matas Petchamé, “El mosca”: un heroi olesà oblidat?

Hi ha molta gent que porta una munió medalles al pit i ves a saber de que són. Aquesta és la història d’un olesà que se li va concedir la “Laureada de San Fernando” com a reconeixement al seu valor a la guerra a l’Africa i que ha passat desapercebut durant molt anys. Dedico a ell aquest article amb reconeixement i admiració.

Joan Matas, va néixer el 31 d’octubre de 1902 al carrer Sant Antoni d’Olesa, a prop de la casa coneguda com a “Cal Nenu”, tot i que va viure quasi sempre al carrer de Baix. Era fill de Salvador Matas Clusas i de Maria Petchamé Carreras; el seu avi, el sogre de la seva mare, era de Cal Pau del Co, per això a la mare li deien “La Cona”.

De molt petit va començar a treballar a cal Manuel Targarona (El Molí) durant dos anys, després a Can Sedó (1914-1918), més tard a Cal Campanya i Cia (Vapor Cremat), fins que va entrar en Caixa (Servei Militar) l’agost de 1923 i es va incorporar el 8 de febrer de 1924 a la Comandància de “Ingenieros de Ceuta”, jurant bandera el 23 de març de 1924.

Després d’un període d’instrucció a Ceuta, un grup de telegrafistes varen anar destinats al campament de Regaia, més tard a Costa Colorada entre Tanger i Arcila, després a Rio Martin i finalment a Kudia Tahar, posició complicada degut a que era de roca viva i no es podien fer trinxeres. A Kudia Tahar hi va estar més deu mesos i era a primera fila. Aquesta era una posició quadrangular i amb una defensa molt dèbil per aguantar . En aquest emplaçament hi havia 130 homes entre oficials i tropa pertanyent a una Companya del Regimiento del Infante nº 5, un destacament d’Artilleria a les ordres del tinent Àngel Mejón, del que formaven part el sergent Miguel González, dos cabos, 20 soldats i alguns telegrafistes.

La posició només tenia un canó útil per a la defensa. El dia 3 de setembre a les 5,40 del matí els moros (rifeños), que manava  el fins aleshores sempre victoriós Abdel-Krim, estaven a uns 250 metres i varen començar a bombardejar amb artilleria, des del Collet de Darrais, amb el perill de que era molt fàcil tocar el polvorí, ja que era un blanc molt fàcil, que si explotava perillava tothom. Els caps varen ordenar a quatre soldats la missió de buidar-lo ràpidament. Al tercer viatge que feien els soldats una granada de canó va matar els tres companys, en Joan va quedar tot sol, i sortejant les bombes va aconseguir buidar tot el polvorí, després com si no hagués fet res, va continuar disparant a l’enemic. L’atac va ser sense treva. De cent homes, entre els morts i els que varen fugir en varen quedar dotze, sense aigua, ja que les bombes havien destrossat els bidons, i amb molt poc menjar i sense medicaments. Els que quedaven continuaven disparant. Una companyia de Caçadors i els Regulars van intentar alliberar la posició i no ho van aconseguir, fins que el dia 12 de setembre de 1925,  ho va fer La Legió. Hi va haver 118 baixes i vam quedar molts ferits.

Aquesta  derrota  va suposar un desprestigi important per d’Abd el-Krim. En Joan va anar ferit a l’hospital. Després li varen donar un mes de permís  i es va llicenciar l’any 1926, que va acabar la guerra.

Els capitans José Gómez, cap de la guarnició, els tinents Angel Sevillano, Carlos Ocasat, Miguel Garcia, Florenci Yagüe, el suboficial Julio González, l’alférez José Soler i els sergents José Bonilla, José González i Cipriano Sans, així com els cabos Félix Hernández, Ramon Caba i el soldat Subiran Redondo, van explicar  el  comportament heroic del soldat Joan Matas durant el setge a que varen estar sotmesos i els dels seus tres companys. També van trobar una nota escrita a la butxaca d’un dels capitans que va morir, demanant la “Laureada de Sant Fernando” per Joan Matas per seu valor en la batalla defensant la posició i també per els tres companys seus, morts en el intent. El 14 de novembre de 1925 li comunicaren que estava en curs la petició d’aquesta condecoració. El mes de novembre de 1926, la Vanguardia va publicar que li havia estat atorgada. “La medalla no va arribar mai, es va perdre pel camí” tot i que es la fan concedir. Segons la crònica van rebre la condecoració nou dels supervivents.

Al final, al cap d’una any, un telegrama enviat a l’Ajuntament d’Olesa, del Tinent Coronel primer Jefe del Batallón de Ingenieros de Tetuán, deia que “aunque había hecho mucho y se la merecía, no le tocaba nada”. Com pot ser? No va tenir cap reconeixement , només 50 pessetes de l’Ajuntament d’Olesa i 100 de la companyia on estava.

Va tornar a Olesa i va viure molt pobre. A l’any 1936 va participar a la Guerra Civil (1936-39) al costa dels republicans. En acabar la guerra, l’any 1939, com que la fàbrica Campanyà i Cia es va cremar va haver d’anar a l’Auxili Social i de captaire. Més endavant va tornar a la fàbrica del Vapor Cremat, que ja estava operativa, fins el retiro per invalidesa ja que tenia les cames molt malament.

Durant aquells anys va haver de cuidar de la seva germana malalta, internada en un sanatori i va viure sol ajudat per algun bon amic. Joan Matas va tenir una vida trist: el seu pare va morir l’any 1946 de misèria i de gana a la barraca de la vinya, i la seva mare l’any 1934 als 61 anys.

En una entrevista a la Tribuna Olesa de l’any 1977, li pregunten al Joan Matas si creu que hi va haver una “manegada”, acaba dient:  “Així paga la Pàtria als desgraciats com jo”.

Elies Valldeperas

Bibliografia i material d’arxiu: Arxiu Històric Municipal, Tribuna Olesana (1977), Diario Oficial Ministerio de Guerra (Año XXXIX, 24/11/1926, pàgines 616, 617 i 618)

Article anteriorQuina Olesa volem?
Article següentConcurs

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

El nou paradigma del dolor crònic

El passat 13 d’octubre vam presentar a la Biblioteca el nou paradigma del dolor crònic. L’objectiu de la xerrada va ser “posar llum a...

Ja t’ho deia jo…

... que anaven a posar bancs i pilones al carrer Pep Ventura, a prop de l’estació del tren... Segons l’Ajuntament, la instal·lació de pilones flexibles...

Fora de joc

Gel hidroalcohòlic i neteja a tot arreu han estat dos del tòpics més comuns i casi “normals” al que ens ha acostumat la pandèmia......

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

El nou paradigma del dolor crònic

El passat 13 d’octubre vam presentar a la Biblioteca el nou paradigma del dolor crònic. L’objectiu de la xerrada va ser “posar llum a...

Ja t’ho deia jo…

... que anaven a posar bancs i pilones al carrer Pep Ventura, a prop de l’estació del tren... Segons l’Ajuntament, la instal·lació de pilones flexibles...

Fora de joc

Gel hidroalcohòlic i neteja a tot arreu han estat dos del tòpics més comuns i casi “normals” al que ens ha acostumat la pandèmia......

Esquelet

Esquelet

Castanyera

Castanyera
Farmàcies de Guàrdia