Parlo des del meu punt de vista quan abordant, mentalment i de passada, el tema del petit viatge que implica la passejada, per ordinària que aquesta sigui, identifico en l’impuls lúdic i quotidià que la incentiva, cert contingut metafòric a banda del simple canvi de coordenades que tal concepte sempre implica. La reincidència el·líptica en transitar a peu un recorregut, sovint troba el seu germen motivacional en els anhels existencials de cadascú. La passejada amaga un sentit íntim i de profunditat variable.
És una tasca complicada la de tipificar a tot aquell que deambula pel nostre terme. Dins d’aquest amplíssim grupuscle que s’exercita pels indrets del nostre entorn, podem trobar el caminant pel qual tal activitat suposa la fugida suscitada per una necessitat interior de diferent índole com ara escapolir-se per una estona d’una veritat destructiva que marceix la realitat amb dol i laments.
Un altre percentatge de transeünts s’arrenglen darrere de la gràfica frase feta que ens parla de “suar la cansalada”, és a dir, aquells que fan un ús instrumental de la natura per rebel·lar-se contra la genètica o per posar remei al tarannà sedentari. Per a d’altres, prendre el traçat dels camins ho incentiva un afany deambulatori on trasllueix la transcripció, el transsumpte fidel del concepte de recerca, i podem pensar que potser es tracta de la recerca d’un mateix; darrere de l’itinerari del caminant, petita píndola de llibertat arrelada al sentit de l’aïllament de l’entorn urbà i domèstic i de totes les dinàmiques usuals, s’hi amaguen múltiples suggestions, tan variades com diferents són les constitucions que ens conformen. A uns quants els emmena potser la temptació velada de la incertesa amagada en cada revolt embullat d’arítjols, de marfull o lligabosc, d’altres s’abillen adequadament tot perseguint potser la convivència amable entre l’insòlit, que també pot albergar aquest petit perdre’s que és la passejada, i la quotidianitat, si aquesta última sovint transcorre parasitada per l’abúlia i el tedi.
Com ja he dit cadascú es prescriu allò que més el satisfà i tanmateix li serveix de bàlsam terapèutic per guarir-se de certes melangies, o anant un pas més enllà, per tal de purgar-se d’altres envestides existencials.
Segur que de la mateixa manera que un servidor coneix exemples de persones que cerquen la unió amb la natura i l’assoliment de l’ataràxia gràcies a aquesta, vosaltres coneixeu a gent que s’emmiralla (segurament de manera inconscient), en el moment de fer travessa fins a la Creu de Saba o Sant Pere, en la figura Henry David Thoreau, aspirant assolir la comunió absoluta amb la naturalesa entregant-se a la contemplació extàtica del paisatge i els sons que li són definitoris.
En definitiva i com a colofó a tot aquest preàmbul una mica embullat, vull assenyalar que he sigut testimoni de com un gresol de voluntats que desemboquen en un mateix destí i la legió de les fesomies que l’integren pateixen d’un mal consuetudinari de la nostra societat majoritàriament obnubilada per foteses i frivolitats vàries: aquesta xacra que els parasita és la reprovable ceguesa.
Molts dels caminants descrits, marxen impertèrrits, només pendents de la xerrameca i les pròpies petjades, quan davant seu s’exhibeix bruscament un desori insultant de vetustes uralites, de maons fragmentats en mans de la meteorització i majoritàriament per l’acció maquinal de la mà humana.
Alguns exemples interessants a destacar d’aquesta sembra negligent queda perfectament il·lustrada per l’escampall de runes escindides de l’infame pilar mutilat, encara erecte i ben visible a la Creu de Saba on tot en ell esdevé igualment insultant fins i tot l’informe, inconcreta argamassa blanquinosa.
Quins motius d’excusa podem esgrimir per no enrojolar-nos de pura vergonya i indignació quan descobrim restes de la mateixa naturalesa obrant un trist mosaic quan davant els nostres ulls sobrevenen de nou les reincidents i omnipresents uralites compartint escenari amb restes igualment execrables, mixtura de rajoles i altres despulles materials de la més exquisida mamposteria al llarg de la drecera que surt de Can Llimona en direcció Puigventós? Personalment em crec en l’obligació d’afirmar que és impossible d’esbaldir la mirada carregada d’animositat que en mi desperten aquestes estampes. No puc entendre com molts dels usuaris de la muntanya es posen una bena els ulls i simplement passen el tràngol de veure’s flanquejats de merda evocant mentalment el rostit de diumenge que els espera a casa, el farcit del tortell de torn o els resultats de la quiniela.
Com es pot absoldre a la mà humana de ser la creadora d’aquests jardins deixalles fent exhibició superlativa de la indiferència? Començo a pensar que l’acte de caminar, a molta gent, li fa esvair l’apreciació crítica i invoca la total insipidesa en les seves mirades. Només així puc arribar a ser capaç d’entendre certes actituds habituals com la de coronar el turó d’Oromir, fora de les dates que ocupen les jornades europees del Let’s Clean Up, fer-se la fotografia de grup immortalitzant la fita retratant-se en una abraçada fraternal, i engolit l’entrepà no recollir un sol cartutx dels molts que hi romanen després de les miserables jornades de cacera.
Jordi Abellán Sastre
