Independència: sobre la indestriabilitat de les lluites (independència, socialisme i feminisme)

El passat octubre va fer tres anys que el Principat de Catalunya es va veure immers en un nou cicle polític que venia de lluny i que va marcar un abans i un després en les mentalitats i l’imaginari col·lectiu de molts catalans, posant sobre la taula allò que intuíem anys enllà: que l’Estat Espanyol era, és i serà irreformable i que la independència era l’única sortida possible davant la crisi política i social que ens ofegava des de feia anys.  Des d’aquell calent primer d’octubre fins als nostres dies, aquesta qüestió no ha fet més que reafirmar-se; en aquests anys hem pogut veure com l’única resposta de l’Estat Espanyol al procés sobiranista del poble català s’ha produït a través de la repressió més cruenta, el que ha comportat l’empresonament i l’exili de diversos representants polítics, i en molts casos, de la mateixa població civil.

Després de més de tres anys, també hem pogut veure com aquells que llavors ens prometien la implantació definitiva de la República Catalana no han fet més que reforçar l’aparell de l’Estat a través de l’autonomisme, sense confrontar-s’hi directament i allunyant-nos cada cop més del nostre objectiu: l’alliberament nacional no tan sols del Principat, sinó del conjunt dels Països Catalans. A les portes d’unes noves eleccions autonòmiques, i fent una anàlisi d’aquesta última legislatura, veiem com el govern de coalició d’ERC i JxCat ha resultat poc efectiu, i que en moltes ocasions ha fet més destorb que profit.

Sabem -i no de fa poc temps- que els nostres interessos al voltant del projecte sobiranista català són molt diferents dels del Govern: la nostra sobirania va més enllà, geogràfica i políticament. I és que considerem que aquesta ha de comportar un trencament total amb el règim del 78 i amb tot el que això comporta, i, per tal que això sigui possible, cal qüestionar-lo des de la seva base.

L’alliberament nacional d’un territori ha de garantir unes condicions de vida dignes per a les persones que l’habiten i el treballen.  Les condicions de vida de la classe obrera catalana no poden millorar en un sistema en què l’acumulació de capital sigui l’única prioritat, on els seus drets no hi tinguin cabuda i on la precarietat laboral sigui el seu pa de cada dia. És impossible assegurar la vida -pròpia i aliena-  en un sistema en què els serveis públics com la sanitat o l’educació cada vegada són més inaccessibles i estan menys garantits, sobretot en el context de crisi sanitària en què ens trobem avui dia. Tampoc és possible viure en un sistema capitalista que explota fins a l’últim recurs natural del nostre territori, posant en perill no només la vida dels que hi habiten, sinó la mateixa existència de les terres que el conformen. Optar pel socialisme com a via de transformació no és una opció, sinó que és una necessitat;  ja l’experiència capitalista de les últimes dècades només ens ha portat precarietat i crisi.

Malgrat haver fet del feminisme tot un negoci, el capitalisme necessita el sistema patriarcal per sobreviure. I és que el capitalisme beu de tot allò que ara sembla criticar, però que necessita per perpetuar el seu mode de reproducció: l’escletxa salarial, la invisibilització del treball domèstic com a treball, la pressió estètica o la imposició de sexualitats normatives amb l’únic fi de mantenir un model determinat de família  són molts dels elements claus en la retroalimentació entre el sistema capitalista i el patriarcal i en la seva pròpia supervivència. Cal que les dones treballadores plantem cara al creixent feminisme liberal, i apostem per un feminisme de classe que se situï del costat dels explotats i no dels explotadors.

L’alliberament nacional ha de ser feminista també per acabar amb les violències que deriven d’aquesta aliança. Volem que se’ns cregui quan patim agressions sexuals i que el sistema judicial ens ofereixi protecció abans que no sigui massa tard. Als Països Catalans 29 dones han estat assassinades per violència masclista l’any 2020. I no volem que sigui ni una més.

Totes les lluites esmentades en els darrers paràgrafs no són ni més ni menys que la base del nostre projecte polític i sobiranista. Entenem que totes aquestes són imprescindibles i indestriables per tal de transformar el sistema d’arrel i no deixar ningú enrere. Encarem els nous temps amb els tres eixos com hem fet fins ara: com un far que ens guia el camí.  Independència, socialisme i feminisme.

Ana Algarra

Article anteriorVeïns i veïnes
Article següentKala

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Lletra ballarina

@lletraballarina Aquest mes de març estrenem canal d’Instagram i un apartat al periòdic 08640! Un canal únicament per a recomanacions literàries. Perquè el més valuós...

Fora de joc

Traiem l’aire condicionat i ja està, oi? A la Rambla d’Olesa...

Eso que tú me das

Jordi Évole emet l’última entrevista al líder de Jarabe de Palo, Pau Donés. “Eso que tú me das” fuig de ser una sort d’elegia...

Segueix-nos

1,695FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Lletra ballarina

@lletraballarina Aquest mes de març estrenem canal d’Instagram i un apartat al periòdic 08640! Un canal únicament per a recomanacions literàries. Perquè el més valuós...

Fora de joc

Traiem l’aire condicionat i ja està, oi? A la Rambla d’Olesa...

Eso que tú me das

Jordi Évole emet l’última entrevista al líder de Jarabe de Palo, Pau Donés. “Eso que tú me das” fuig de ser una sort d’elegia...

Gimnàstica

Les gimnastes del Club Gimnàstica Olesa començaran les trobades online aquest mes de març. A causa de la situació actual, la Federació Catalana de...

Contra l’homofòbia

El passat dissabte 20 de febrer i just abans del derbi de 3ª Nacional entre el FS Olesa i el CFS Esparreguera, el pavelló...
Farmàcies de Guàrdia