Sordo s’uneix a Mientras dure la guerra (Amenábar, 2019) -encara per estrenar-, i dibuixa una història que connecta amb el nostre passat.
El 13 de setembre s’estrenava Sordo, una proposta espanyola, dirigida per Alfonso Cortés-Cavanillas, que fuig lleugerament del debat polític per crear una odissea de l’oest amb la postguerra com a teló de fons. La idea parteix d’una novel·la gràfica de David Muñoz i Rayco Pulido, els quals aconsegueixen aportar una història interessant plena d’humanitat i acció.
Inicialment, el director t’introdueix de manera perfecta en l’atmosfera dels grans westerns de l’època daurada de Hollywood: paisatges a cavall, plans generals visualment potents, i una música que veu de la influència d’Ennio Morricone. Cortés-Cavanillas cerca fabricar un spaguetti western utilitzant els codis clàssics del gènere des d’una mirada postmoderna -com han fet als últims anys els germans Cohen, Tarantino o González Iñarritu-. Però a mesura que avança el filme comprovarem que, en realitat, no és més que un seguit de clixés que s’esforcen més a imitar els grans paradigmes del gènere, que en recolzar-se en ells per introduir quelcom nou i original.
Reminiscències polítiques
Tot i que la pel·lícula no cerca el debat polític, aconsegueix amb detalls subtils posicionar-se en contra de la dictadura i demostrar el patiment del bàndol perdedor. Veurem a les autoritats del règim amb la crueltat que els caracteritzava, cercant caçar les restes del bàndol que va perdre, el qual -amb la imminència de la victòria dels aliats a Europa- subsisteix somiant amb una alliberació que no va passar mai de França.
Trobarem a la discapacitat d’Anselmo el pitjor enemic. La seva sordera es converteix en la metàfora perfecta, per remarcar-nos que encara patim el silenci de les víctimes que encara ocupen les cunetes. L’aventura d’aquest grup de maquis, tot i ser ficció, ens mostra una de tantes que el món no va escoltar.
Tot i això, la història d’Anselmo aporta profunditat a la guerra mostrant compassió i humanitat als dos bàndols, reiterant que el sentiment d’amor i unió és més poderós que qualsevol règim autoritari.
Diàlegs i interpretacions
A la novel·la gràfica de Pulido i Muñoz, a partir de l’accident d’Anselmo, el lector es troba amb escassos diàlegs, fet que fa palesa de la dificultat de comprensió que pateix el maqui, alhora que ens connecta amb la profunda inseguretat que sent mentre intenta sobreviure. Hagués sigut interessant un intent de silenciar la pantalla, deixant que la màgia i força de les imatges ens acostessin a l’experiència del protagonista.
Cortes-Cavanillas però, va optar per reduir riscos i triar una fórmula més trillada i allunyada del còmic original. Elements com la introducció de diàlegs excessivament dramàtics, o la recreació d’una malvada de còmic que acaba resultant ridícula, quasi espatllen les grans interpretacions d’Aitor Luna, Hugo silva o Imanol Arias; destacant un Asier Etxeandia que aconsegueix salvar un filme que va naufragant a mesura que passen els minuts.
Tot i això, Sordo és un experiment interessant; no ha funcionat per la manca d’originalitat i l’excés d’imitació, però el producte en general se sent diferent.
Títol: Sordo
Any: 2019
Duració: 121 min.
País: Espanya
Direcció: Alfonso Cortés-Cavanillas
Guió: Alfonso Cortés-Cavanillas, Juan Carlos Díaz (Cómic: David Muñoz, Rayco Pulido)
Fotografia: Adolpho Cañadas
Amb: Asier Etxeandia, Aitor Luna, Hugo Silva, Marián Álvarez, Imanol Arias
Carlos Cordero
