Com era Olesa als anys 50 (capítol 3) La vida quotidiana

No s’havien implantat encara les vendes a terminis en el comerç d’articles alimentaris com existia en les compres de determinats electrodomèstics o mobles d’alt preu, però aquell comerç havia inventat, per força, un succedani que permetia a alguns olesans superar moltes privacions. Es tractava de les famoses “llibretes” on els comerciants anaven anotant les quantitats de les diferents vendes que feien sense cobrar (fiant), i que els deutors anaven pagant posteriorment, aprofitant ingressos extra o altres ocasions favorables..

 

A les cases es cuinava normalment amb llenya o fogons de carbonet que calia atiar amb un ventall de palla, i com a mitjà de calefacció, el més habitual era el braser, el foc a terra, les estufes de serradures o de clofolla d’ametlla, fins i tot, boles de carbonet, fetes amb carbó i argila.

Les cuines econòmiques (de llenya o carbó de coc) eren a l’abast de poques famílies. La calefacció a les habitacions de les cases era pràcticament inexistent; normalment, només una estufa funcionava a la cuina, que era alhora sala d’estar, especialment a l’hivern. El foc a terra, la llar de foc, era una instal·lació molt corrent en aquells anys. Ampolles de goma, que s’omplien d’aigua bullent, es  posaven al llit al moment d’anar a dormir per tal de no trobar-lo excessivament fred.

 

Els matalassos eren de llana i amb el temps perdien flonjor. Una estampa típica era veure el matalasser picant llana a les portes de les cases. Les neveres ja començaven a ser presents en algunes cases, d’altres, la majoria, encara eren de gel i aquest es demanava a les peixateries, com la de Cal Martells que no només fabricava gel per a ús propi sinó que ja havia instaurat l’any 1949 un servei de venda de gel pels carrers de la vila. En principi el servei es feia  amb un carro i cavall o burro, que transportava les barres recobertes amb arpillera per tal de fer-les més manejables. El conductor es parava a cada portal i amb un ganxo i uns guants agafava la barra i la tallava proporcionalment al valor de la compra. Les barres eren tallades amb una espècie de destral dentada i es venien a trossos. Si feia calor les barres ploriquejaven i l’encarregat s’havia d’afanyar perquè no se li desfés el gènere. Es va fer molt popular el conegut Magí del Peix, que era qui efectuava el servei.

En aquests anys l’aigua corrent no era a l’abast de tothom i moltes famílies havien de rentar la roba en els safareigs públics, que en aquells anys  estaven operatius. Els hiverns eren bastant més freds que ara i no cal dir com havia de ser de desagradable rentar la roba, trencant abans el gel de la superfície. Els safareigs feien paral·lelament una altra funció perquè era el punt de trobada on les dones, tot rentant, s’explicaven moltes coses.

A la nostra vila hi havia els safareigs públics de Can Solé, de la Plaça de les Fonts, de Can Carreras, de Santa Oliva i de Vilapou. Més tard les perruqueries van substituir els safareigs en aquest mitjà d’informació.

 

L’altre característica d’aquesta època era l’absència de vàters en moltes cases. La comuna era el precedent més habitual, per una banda però, la xarxa municipal de clavegueram era encara molt deficitària i la presència de pous negres era l’origen de contaminacions episòdiques de les aigües subàlvies que alimentaven les fonts del municipi en mesos de sequera. Menys habitual també eren les dutxes o banyeres a les cases, fins uns anys després no es van implantar massivament.

A l’estiu, per tal de lluitar contra la calor, hi havia un carro que tenia incorporat un gran dipòsit d’aigua (carro de la bota), que servia per a regar els carrers, refrescar l’ambient i evitar la polseguera, perquè els carrers no estaven asfaltats. No ens oblidem dels serenos, cos que pertanyia a l’Ajuntament d’Olesa. Antigament els serenos tenien les claus de totes les portalades de les cases i si arribaves tard i no tenies clau, el cridaves, picant de mans, venia a obrir-te la porta de casa. La seva feina era la d’actuar també com a vigilants i com a despertadors, tasca que exercien quan el rellotge-despertador encara era un aparell poc conegut.

 

Elies

PD: una part de l’article tret del Llibre “50 anys d’història olesana”, d’Alfons Bayona i Elies Valldeperas. Menció especial del Premi Recerca Vila d’Olesa 2008.

 

 

Article anterior
Article següent

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Terra i Mans

Música al Mercat

Fira del vi

Compres conjuntes

Farmàcies de Guàrdia