La vida dels olesans als anys 50 era encara molt precària. La major part de les famílies del poble vivien d’una industria tèxtil que, en aquells temps, estava en fase d’expansió, en part, a causa del desgast produït per la mateixa Guerra Civil, i també, en part, pel fet que Europa estava en període de reconstrucció, ja que feia pocs anys que s’havia acabat la Segona Guerra Mundial (1945), la qual havia destruït bona part del teixit industrial. A Olesa, aquesta indústria era molt important.
El cens de fàbriques tèxtils en 1950 era format per les següents indústries (entre parèntesi l’any de la seva fundació)
La Indústria Olesana S.A. (1919)
S.A. Manufactura Textil (1839)
Paños Margarit S.A. (1855)
Industria Sánchez S.A. (1898)
Joan Dalmases S.A.(1912)
- y J. Dalmases S.A.(1921)
- Muntané Font S.A. (1921)
- Taló Jubany S.A. (1919)
- Autonell Vinyals S.L.
Hijos de R. Matas S.A.( 1924)
Textil Pons S.A. (1948)
Nieto de J. Casanovas Pons (1944)
Antonio Galcerán S.A.
Textil Clapés S.A. (1944)
Textil Olesana S.A.(1915)
Textil Flaqué
Dolors Mercader Vilata
Lluís Duran Duran
Joan Quer Costa
D’entre aquestes, n’hi havia que tenien plantilles de més de 600 treballadors, com La Industria Olesana i Manufactura Textil; la majoria, però, tenia plantilles entre 50 i 150 treballadors; n’hi havia també de quasi familiars, com les de Joan Quer i Lluís Duran.
Manufactura Sedó S.A., tot i que estava ubicada en el terme d’Esparreguera, ocupava una gran quantitat d’olesans. Anar-hi suposava un llarg desplaçament a peu, passant per la palanca, situada sobre el riu; això representava mitja hora de camí, que es feia tant a les quatre del matí com a les deu de la nit, estiu i hivern.
Anys després es disposà d’un servei d’autobús. El desplaçament d’olesans a Can Sedó (Can Broquetes) havia originat algunes dites populars, com “ et tocarà el pito a la palanca” que s’explicava a aquelles persones que arribaven tard a alguna obligació. Aquesta expressió ve perquè, a Can Sedó, per avisar els seus treballadors de l’hora que era, tocaven uns quants “pitos” (sirenes): el primer, mitja hora abans d’iniciar la jornada laboral, després, un quart abans, un altre quan faltaven 5 minuts i l’últim en el moment de començar a treballar, que coincidia amb el tancament de la porta principal.
Altres sectors industrials a Olesa eren representats per Jabones El Gato, de Guillermo Juan, a les cotxeres de l’antic Hotel Gori, per la indústria de Josep Torres (Sastre Aixelà), al carrer Alfons Sala, que produïa lleixiu per una foneria de ferro, propietat d’Andreu Gabañach; i per tres fàbriques de begudes gasoses a càrrec dels empresaris Blanxart, Vendranes i Gibert.
La major part dels olesans vivien del seu treball a la “fàbrica”, que en les condicions del moment, representava jornades de 8 hores diàries, que sempre s’allargaven perquè hi havia una sèrie de festes que, tot i ser obligades, s’havien de recuperar durant la resta de l’any i això feia perllongar la jornada laboral. El dissabte era dia feiner si bé, en algunes empreses, per conveni intern, acordaven fet mitja hora més cada dia per tal de tenir la tarda del dissabte lliure.
Les vacances pagades eren d’una setmana i ja s’havia implantat, en aquells temps, cobrar setmanades dobles per Nadal i pel 18 de juliol, aniversari del “Alzamiento Nacional” que va portar a la Guerra Civil en 1936.
Una forma de treball habitual, que permetia guanyar una mica més, era l’anomenada “a preu fet”. Aquesta era una pràctica bastant corrent entre els teixidors, que acordaven amb l’empresa un preu per passada de fil i així es cobrava pel total de passades fetes a la setmana.
El sous eren molt baixos. Un teixidor cobrava entre 110 i 125 pessetes setmanals; així doncs, un complement gairebé imprescindible per salvar l’economia domèstica era fer hores extra, habitualment en la mateixa empresa, que ho facilitava sense problemes i que es pagava un 50% per sobre del preu normal.
El subministrament elèctric es trobava en precàries condicions. Eren freqüents els talls de corrent per restriccions, que els industrials solucionaven mitjançant grups electrògens que funcionaven amb fuel-oil o gas-oil (anomenats “burres”). Els particulars encenien espelmes i llums de carbur. Tot i així s’anava reduint, any rere anys, la seva incidència.
Llistat de treballadors de l’empresa Manufactura Tèxtil (any 1919)
Secció Blanqueig, tint i acabats
Ignaci Xairó Vendranas , 34 anys, casat
Josep Bayona Llimona, 28 anys, casat
Salvador Matas Matas, 23 anys, solter
Jaume Godiol Codina, 25 anys, solter
Josep Pallarès Garriga, 29 anys, casat
Josep Esperanza Ventura, 21 anys, solter
Josep Franch Ibañez, 24 anys, solter
Josep Grau Aimà, 37 anys, casat
Isidre Simón Mateu, 36 anys, casat
Josep Guillamon Bou, 48 anys, casat
Josep Gonell Seguer, 34 anys, casat
Carles Valls Grau, 57 anys, casat
Salvador Batalla Pla, 19 anys, solter
Joan Prades Massaguer, 32 anys, casat
Manel Andreu Ballester, 34 anys, casat
Bartolomé Valladolid, 28 anys, solter
Joan Voltà Mora, 19 anys, solter
Salvador Sanahuja Gonell, 20 anys, solter
Francesc Gonell Seguer, 20 anys, solter
Domingo Figueras Marcet, 27 anys, solter
Pau Mimó Torrella, 22 anys, solter
Salvador Ubach Fragas, 32 anys, solter
Josep Gotzens, 32 anys, solter
Benvingut Sales, 36 anys, casat
Agapito Mateu, 41 anys, casat
Josep Pascual Carreras, 32 anys, casat
Miquel Torrella Prat, 22 anys, solter
Secció Estricadors
Narcís Martinella Valls, 57 anys, solter
Baldomer Tort Sanahuja, 33 anys, casat
Pere Llobet Carreras, 24 anys, solter
Pere Oller Voltà, 23 anys, casat
Miquel Tresserres Basnisac, 25 anys, solter
Jaume Voltà Mora, 21 anys, solter
Nicolas Clusas Tomás, 52 anys, casat
Secció Mercerització i cotó
Joan Berenguer Manubens, 23 anys, casat
Ernest Rius Jorba, 21 anys, solter
Gregori Daura Ridua, 24 anys, solter
Pere Voltà Andreu, 24 anys, solter
Llorens Balmaseda Expósito, 27 anys, solter
Damià Torras Costa, 45 anys, casat
Narcís Sanahuja Gonell, 33 anys, casat
Josep Cardús Sabat, 33 anys, casat
Elies
PD: una part de l’article tret del Llibre “50 anys d’història olesana”, d’Alfons Bayona i Elies Valldeperas. Menció especial del Premi Recerca Vila d’Olesa 2008.
