Es compleixen vint-i-set anys de la mort de Kurt Cobain, líder de Nirvana.
A 1971, a The Dick Cavett Show -el mític programa nord-americà- van preguntar a John Lennon que creia que es podia fer amb la sobredosi dins i fora de l’ambient musical, a propòsit de les morts de Jonis Joplin i Jim Morrison que -com Cobain- van morir als vint-i-set anys, ingressant així al mític “club dels vint-i-set”. Lennon va capgirar la pregunta, plantejant-se per què la gent pren drogues de qualsevol mena, ¿per què hi ha gent que necessita accessoris per viure amb normalitat? ¿És que convivim amb un mal a la nostra societat que ens pressiona tant que no podem viure sense protegir-nos d’ella?
Deu anys després d’aquesta resposta tan lúcida, la veu de Lennon també va quedar silenciada, no per si mateix, però si per un psicòpata producte de la mateixa societat contra la qual es va manifestar el Beatle tota la seva vida. A cinquanta anys d’aquesta mítica entrevista, parodiada a la pel·lícula Forrest Gump (1994), les paraules de Lennon tenen el mateix sentit, i ens serveixen per comprendre tant a Joplin o Morrison com a Kurt Cobain i desenes d’artistes que, amb la manera d’expressar la seva realitat, es van convertir en portaveus d’una generació.
El passat cinc d’abril van fer vint-i-set anys de la mort de Cobain. Potser “era massa pur per aquest món” com esmentava Nate Fisher (Peter Krause) a la guardonada sèrie A dos metros bajo tierra, mentre plorava d’adolescent la recent mort del cantant. Com ell, milions d’adolescents van perdre una part de la seva veu, molesta i angoixada, però no per això menys real o necessària. Cobain va ser un referent, un artista únic i un home del seu temps que va aconseguir expressar la soledat i desesperació d’una generació juvenil que, gràcies a les polítiques neoliberals, es trobava encaminada a la incertesa i la inestabilitat.
Kurt a la gran pantalla
Tot i que la seva vida estava marcada per la depressió i la soledat -fins i tot abans de la fama-, la darrera etapa del cantant va ser una caiguda lliure cap a les addiccions i la depressió més profunda. Per acostar-nos al buit interior que sentia l’artista i la sordidesa que va envoltar els seus últims dies, el director Gus Van Sant (El indomable Will Hunting) va escriure i dirigir Last Days (2005).
La pel·lícula no és un biopic a l’ús. El protagonista no comparteix el nom del cantant, la música de Nirvana no impregna la banda sonora i no hi ha cap escena sentimental dedicada a ell. Es tracta d’una experiència, com observar per un forat els últims dies d’una estrella de rock desconeguda, amb tota la sordidesa d’un ionqui que ha caigut als inferns i del que no coneixem cap glòria. És incòmoda, real i -gràcies a la tècnica de filmació- pròpia dels noranta. El director de Mi Idaho privado (1992), aconsegueix expressar la mateixa angoixa que podem sentir en escoltar diferents temes del grup, com Something in the way (Nervermind, 1991) o Paper Cuts (Bleach, 1989). Per això molts crítics no la van comprendre; no és una senzilla peça audiovisual, és una pel·lícula impressionista que enfonsarà als fans del cantant al mateix món on et porta la seva música.
Carlos Cordero
