La convivència no depèn només de les grans decisions que pren una societat. Sovint es construeix —o es deteriora— a partir dels petits gestos que cadascú de nosaltres fa cada dia.
Vivim en un poble on compartim carrers, places i espais públics. Precisament per això, el civisme no és només complir unes normes: és entendre que les nostres accions poden facilitar o complicar la vida de les altres persones.
Sovint sentim frases com “només són cinc minuts”, “no faig mal a ningú” o “només és una aturada”. Però aquests petits gestos, repetits dia rere dia, acaben transmetent una idea preocupant: que la nostra comoditat està per sobre dels drets de la resta.
Un vehicle mal estacionat no és només un vehicle. Pot dificultar el pas d’una persona amb mobilitat reduïda, obligar una família amb un cotxet a baixar de la vorera o impedir l’accés a un servei. Per això, les normes no existeixen per molestar-nos; existeixen perquè tothom pugui conviure amb igualtat, respecte i seguretat.
De vegades, sense adonar-nos-en, actuem com si l’espai públic fos al nostre servei. Però els carrers, les places i les voreres no són de ningú en particular: són de tothom. El respecte comença quan deixem de preguntar-nos “Què em va millor a mi?” i comencem a preguntar-nos “Com afecta això les altres persones?”. El problema no és creure que tenim drets; el problema és oblidar que les altres persones en tenen exactament els mateixos.
El civisme no és fer el que et permeten; és renunciar a una petita comoditat perquè les altres persones puguin gaudir d’un dret. El civisme es posa a prova quan allò que ens convé entra en conflicte amb allò que és correcte. És aleshores quan decidim quin tipus de societat volem construir: la que gira al voltant dels interessos individuals o la que posa el bé comú al centre de les seves decisions.
Perquè compartir un poble no és només conviure en un mateix espai; és assumir que les nostres decisions, per petites que semblin, tenen un impacte en la vida dels altres. El respecte per les altres persones no comença en els grans actes, sinó en les petites decisions que prenem cada dia.
Una veïna d’Olesa de Montserrat
