Entrevista amb… …Miquel Esparbé i Esteve, l’home més gran d’Olesa. “No hi ha cap secret per arribar als 106 anys”

Entrevista amb…  …Miquel Esparbé i Esteve, l’home més gran d’Olesa.  “No hi ha cap secret per arribar als 106 anys”

L’entrevista estava pactada a casa seva, una tarda amb pronòstic de pluges, però al Miquel això tant li feia. Amb la companyia de les seves filles, Antònia i Montserrat, en Miquel va explicar anècdotes de la seva vida, les seves vivències, la seva afició per la poesia i va reflexionar sobre els 106 anys que ha complert fa uns dies. “Sortiré al diari d’Olesa? Ah, molt bé, m’agrada molt llegir-vos…”

 

Miquel Esparbé i Esteve va néixer a Manresa, el 30 de novembre de 1912. Amb 11 anys va quedar orfe de pare (pianista i compositor), per aquestes  circumstàncies la mare el va posar a treballar de grum en el Casino de Manresa.

Una mica més gran, va treballar a l’hostaleria recorrent diferents establiments, com el balneari de Vallfogona de Riucorb; després es va traslladar a Barcelona més precisament, a l’ Hotel Regina.

Amb 20 anys es va quedar sense mare i tot just complerts els 21, el van destinar a Toledo per complir amb el servei militar: ja no deixà l’uniforme fins acabada la Guerra Civil. Amb 24 anys, al front, va perdre la visió d’ un ull.

 

P: Quin és el secret per viure tants anys?

R: No hi ha cap secret aquí, la vida no la manem nosaltres, la manen de l’altre món. Faig una vida normal, no tinc vicis, no he fumat, no he begut i he menjat el just i necessari per viure.

 

P: Molt bé, però no molts hi arriben als 106 anys com vostè.

R: És la providència, la vida és un misteri, he procurat cuidar-me, no abusar de res, em sento una persona normal, n’hi  ha molts que passen dels 100 anys, però no sé com he arribat a aquesta edat. És un misteri, nosaltres no podem disposar.

 

En Miquel no camina massa però encara es força autònom. Cada dia llegeix la premsa i li agrada molt mantenir els horaris. Pràcticament, no surt al carrer, l’últim cop, va ser per al lliurament dels premis del Concurs de Poesia, organitzat per l’Associació de Voluntaris d’Olesa, on va rebre el 2on premi per la poesia “La Sardana”.

 

P: Explica’m la teva afició per la poesia.

R: La meva afició va començar als anys 60 fent versos d’aniversaris i felicitacions a la família, a vegades fent-los petites biografies en vers.

Sempre m’ha agradat que els versos rimessin.

 

L’any 1992, quan vaig fer els 80 anys, la meva família em va obsequiar amb un recull de les meves poesies.

No havia participat mai en cap concurs i fa uns 14 anys em vàrem proposar de presentar-me al X Concurs de Poesia (organitzat per l’AVO), una experiència nova per a mi. Em van donar el premi del jurat popular pel poema “El Monestir de Montserrat” i des de d’aleshores, he participat cada any. Això m’ha incentivat a mantenir la il·lusió any rere any.

 

“La vida és un gran misteri”

 

 

Els fets traumàtics de la guerra i la pèrdua de la visió varen marcar la vida d’en Miquel. Acabada la Guerra Civil va començar a treballar a les oficines de la companyia de la llum FECSA fins a la seva jubilació.

L’any 1946 es va casar amb una olesana, la Caterina de “Cal Bià”, amb la que varen tenir tres fills, Antònia (70), Salvador (69) i Montserrat (61), que li han donat 7 néts i 5 besnéts.

 

“Només em penedeixo de la guerra”

 

P: Com t’inspires per a escriure poesies?

R: No hi cap misteri, a vegades em sorgeix un tema i em poso a escriure.

 

Mai ha escrit a l’ordinador, sempre a ma o a la tradicional” Olivetti”. De jove li agradava molt anar a ballar. També escoltar concerts al Palau de la Música. No ha sigut gens viatger, però no perquè no li agradés, sinó per les circumstàncies de l’època. En Miquel és de caràcter reservat, molt polit, i un pel presumit. Les seves filles destaquen que ha sigut una persona ordenada, responsable, treballadora i molt diligent.

 

P: Què és la vida per a vostè?

R: Això si que no t’ho puc respondre, senzillament no ho sé, no sé contestar-te això, només dir-te que és un gran misteri.

 

Fa quinze anys que viu a Olesa, a una encantadora casa al Casc Antic. Aquest sagitari està molt ben cuidat per les seves filles, que expliquen que fins als 100 anys va ser molt autònom però malauradament una caiguda precisament amb la màquina d’escriure, va fer que necessites  l’ajuda del “taca taca”. Ara per ara, en general gaudeix de bona salut, està una mica sord, cosa que no l’impedeix que tingui moltes ganes de viure.

 

P: De què et penedeixes?

R: Només de la guerra, només d’això.

 

08640

 

 

 

 

Hindús i la llibertat

 

Els hindús volien llibertat

i per fer-ho més patent,

prou l’havien reclamat,

manifestant-se molta gent.

 

La resistència passiva

que Gandhi els va ensenyar,

va ser una obra positiva

si els anglesos van marxar.

 

Els predicà el fonament

de la paraula llibertat,

i que tinguessin present

el respecte i la caritat.

 

Llibertat! Els va dir

no és fer el que a un li plau,

com tampoc el defugir

la convivència i la pau.

 

S’ha de tenir prudència

i no pecar d’esverats,

és de savis la paciència

que la història ha demostrat.

 

Respecte a l’adversari

i amics haureu guanyat

és una cosa per pensar-hi

si el món es fa complicat.

 

No busqueu la violència

que res de bo us donarà.

Si tot es fa amb ciència

sempre el seny triomfarà.

 

Per mostrar la protesta

No heu pas de cridar,

Tots callats a casa vostra,

Sortint sols per treballar.

 

i… va arribar un dia

que l’anglès avergonyit

de l’India es despedit

amb el cap mi ajupit.

 

Miquel Esparbé i Esteve

 

 

Compartir:

Mės notícies

Deixa el teu comentari

La teva adreça electrónica no será publicada. Els camps obligatoris estan marcats amb

Classificats

Ultimas noticias

Compartir: