Zoom: “Once upon a time in Hollywood”

La novena i més intima pel·lícula de Tarantino

Un conte nostàlgic que redueix la violència a la qual ens té acostumats però que manté tot l’estil que defineix al director

Quants cops hem pensat en la possibilitat de poder haver viscut durant un petit període en una  altra època? Que faríem, a qui coneixeríem, i com ens agradaria viure-ho. Aquest once upon a time (Hi havia una vegada), com a qualsevol conte, comença amb un narrador, Tarantino, el qual, en aquest filme, no s’ha acontentat a mostrar-nos mil i una referències culturals que han marcat la seva vida, mentre ens explica una història determinada, sinó que ens endinsa al seu imaginari, ens obre una porta al seu desig. A “Once Upon A Time in Hollywood”, la història és un somni del director. I com tot somni, està ple de digressions que aparentment s’aparten de la història principal però que en si mateixes aconsegueixen ser interessants i aportar valor a tot el conjunt; ajuden a endinsar-nos en el sentiment que aquesta època desperta a molts dels amants del moviment contracultural dels seixanta, i converteix la pel·lícula en un exemple de metacinema.

Steve McQueen, Bruce Lee, Jay Sebring, Muhammad ali o Jim Morrison, són alguns dels personatges coneguts que apareixen o són mencionats a la cinta, tot i que l’únic personatge real que té un paper rellevant és el de Sharon Tate -genuïnament interpretada per Margot Robbie-; El personatge destaca principalment pel profund coneixement del públic de la seva tràgica mort. No obstant això, Tarantino construeix al seu voltant un mite que fuig de l’horror que l’acompanyava i l’impregna dels valors de l’època on es va quedar. Dibuixant a Tate com un ocell que sobrevola la ciutat fent-la més bonica només amb la seva presència.

El personatge imprescindible, invisible

Un dels personatges homenatjats pel director contínuament a les seves produccions, són els Stunts -els dobles d’acció-. Personatges durs i confiats, que aconsegueixen realitzar tota l’acció que dota de realitat les sèries i les pel·lícules que veiem, però que, habitualment, no gaudeixen de la fama que mereixen.

Brad Pitt dóna vida a Cliff Both, l’especialista de Rick Dalton

Com Burt Reynolds i Hal Needham, Cliff Both i Rick Dalton mantenen una relació de fraternitat pròpia de la millor Buddy Movie; són autèntics companys inseparables, però mentre Dalton viu a Hollywood Hills, el seu doble d’acció viu a una caravana darrera d’un autocinema. D’aquesta manera, Quentin fa referència a com la pantalla és capaç d’amagar personatges tan reals i interessants com l’interpretat per Brad Pitt. Igual que el protagonista de Death Proof  “Stuntman Mike”, Cliff és fort i té la increïble habilitat d’endinsar-se al perill amb la serenitat que caracteritza els guerrers. Tarantino ha sigut capaç de captar l’aura que rodeja als especialistes, creant un personatge que es percep més real que la resta; només la seva presència tranquil·litzarà a l’espectador davant el suspens, doncs sembla l’únic element real a una indústria feta de ficció.

Creador de somnis

Com ja ens ha acostumat, Quentin Tarantino és un creador d’històries originals i un excel·lent distorsionador d’històries reals.

Aquest cop, com a Malditos Bastardos o Django, l’aventura acaba molt diferent de com va ser, i la violència només s’endinsa quan la realitat és capaç d’embrutar un somni tan nostàlgic.

No és casual que la pel·lícula es tanqui amb una referència a John Huston. Igual que Paul Newman a “el juez de la horca”, Tarantino crea un emplaçament, un poble anomenat Hollywood on regeixen les seves lleis, que poden o no ser del grat de tothom, però com diria el jutge Roy Bean: “el llibre l’interpreto jo”.

Carlos Cordero*

*Nascut a Olesa de Montserrat l’any 1993, està cursant tercer de comunicació a la universitat Oberta de Catalunya, fent la menció en Comunicació corporativa i Relacions públiques. Ha estudiat crítica de cinema i sèries de televisió a l’escola de cinema de Barcelona, arribant a publicar diverses crítiques, ressenyes i monografies a la revista de l’escola, Camera Stylo. Amant de l’art, ha realitzat els cursos en línia: “El bosco en el Museo del Prado”, patrocinat pel mateix museu, i “Estética y Teoría del arte en el siglo XVIII”, per la Universitat de Cádiz.

Des de ben petit, la seva passió pel cinema abastava pràcticament tot el seu interès. Amb el temps, compaginant estudis amb l’esport de competició -formant part de la selecció catalana de boxa molts anys-, la seva necessitat d’escriure i expressar-se sobre el setè art, el va portar a formar-se i crear a Internet el bloc “El Ambigú de Carlos”, on analitza en profunditat la trajectòria de Vincent Price, i publica les diverses crítiques realitzades per diaris o revistes especialitzades.