Zoom: Entre pannacottes i molins de vent

Gaztelu-Urrutia construeix una distòpica reflexió social alhora que demostra que la ciència-ficció espanyola pot atraure el gran públic.

“Éste no es un buen sitio para alguien que lee libros”, sentencia el personatge interpretat per Antonia San Juan a Goreng (Iván Massagué), una sort d’enginyós cavaller que -com també El Quixot- descobrirà la realitat que s’oculta darrere el vel que li ennuvola la vista. Si bé, Cervantes escollia la paròdia i l’humor per criticar l’idealisme humà del segle XVII, a la postmoderna El Hoyo, Gaztelu-Urrutia opta per la ciència-ficció, amb tocs escatològics i gore, que exemplifiquen a la perfecció el malestar i l’angoixa d’una societat capitalista, que avança a passos agegantats cap a una deshumanització generalitzada. Conjuntament amb Goreng, viurem els 90 minuts de la pel·lícula enclaustrats a la presó vertical El Hoyo, on, cada cert temps, els presos desperten a una cel·la i nivell diferents, un canvi -tan natural com la sort en néixer esclau o rei- que els permet comprovar les diferents realitats a cada altura.

Potser, el triomf de la cinta rau a l’equilibri entre missatge i entreteniment que aconsegueix el director, el qual, mitjançant el contrast entre l’austeritat dels decorats i la complexitat de la trama, fabrica un filme intens que fuig del recargolament pretensiós. Sense deixar de banda la gran elecció de càsting, on podem destacar la interpretació de Zorion Eguileor -el primer company de cel·la del protagonista-, el qual aconsegueix plasmar, amb sòrdida naturalitat, el pragmatisme que es necessita per sobreviure en aquesta “avançada” societat.

De Goreng fins a HAL 9000

Llevat de les al·legories fàcilment desxifrables, la trama és més esquiva del que sembla. El camí que transita Goreng és el mateix que va recórrer en Dave Bowman a Odissea 2001, un dels màxims exponents del gènere i que, com El Hoyo, es construeix sobre la filosofia Nietzscheana. La pel·lícula constitueix una odissea a través dels tres estadis de l’esperit, exposats pel filòsof alemany a l’obra Así Habló Zaratustra, els quals portaran a Goreng a identificar-se primerament com el camell -resistent i sacrificat- per, a mesura que avança, acostar-se a la figura del lleó, la qual li permet prendre consciència, rebel·lar-se i, d’aquesta manera, aconseguir arribar a la planta 333, el tercer estadi, on la figura d’una nena demostrarà l’arribada al superhome.

En realitat, durant tota la pel·lícula estem contemplant un viatge en soledat, una introspecció personal que realitza Goreng, i que avança gràcies als valors que va adquirint mentre fuig dels dimonis que el turmenten, cosificats als companys que va trobant pel camí. És per això que, a mesura que transcorre el filme, van desapareixent els companys de més edat i menys valors en favor de la joventut i l’esperança, fent palesa la metamorfosi que està experimentant i que el porta d’ancià a infant; aconseguint, finalment, alliberar-se dels seus instints més primitius -l’allò nietzscheà-, que l’han portat a matar i que trobem representats en la jove assassina Miharu.

Ovacionada i multi premiada a Sitges, El Hoyo ha continuat el seu ascens viral convertint-se en la segona opció més vista a Netflix Espanya. I, potser seria ara, en aquests moments de reclusió, el moment idoni perquè la fantasia Orwelliana creada per David Desola i Pedro Rivero, ens fes reflexionar sobre el paper que juguem a una societat on la majoria som ciment i només uns pocs són constructors. Hauríem d’aconseguir veure aquest confinament que estem patint com una possibilitat d’accedir al “Hoyo” del nostre interior. Deixar de viure per unes xarxes socials que ens arrosseguen a una vida de materialisme i frustració, i endinsar-nos cap a l’adversitat; i no amb una “obvia” Katana, sinó amb un llibre.

Carlos Cordero