Per què van passar a ser propietat de La Passió els Teatre Olesa i el Teatre d’El Círcol? ¿Per què El Salistes es diu així?
Per cercar l’origen, ens hem de remuntar fins els anys vint, moment en què els membres de l’entitat de la Fraternitat Republicana (Casa del Poble) abandonaren la seva seu i es traslladaren al Centre Cultural i Recreatiu Obrer (continuador del Círcol Cultural i Recreatiu). Fins l’arribada dels republicans lerrouxistes al Círcol, els socis progressistes convivien amb persones de tarannà més conservador. L’entrada dels membres de la Casa del Poble provocà canvis notables. Els partidaris monàrquics no van acceptar els nouvinguts i després d’unes polèmiques eleccions, decidiren marxar de l’entitat.
En els seus inicis el Círcol acollia gent de diferents partits i encara que majoritàriament eren d’esquerres, no únicament eren d’aquesta tendència. En aquesta entitat hi havia també olesans de dreta com podien ser monàrquics, carlins i simpatitzants d’Alfons Sala, que hi convivien harmònicament. L’any 1922 però, es van dur a terme unes sonades eleccions que varen donar entrada a aquesta entitat als components de la Casa del Poble (Fraternitat Republicana), associació que estava formada per vilatans amb majoria de tendència lerrouxista i de l’esquerra més radicalitzada. Fruit d’aquestes eleccions va ser que els components dels grups més dretans esmentats, partidaris d’Alfons Sala, es sentiren tan marginats que varen decidir abandonar l’entitat per formar immediatament una societat anònima que s’havia de dedicar a la construcció d’un nou complex similar al d’El Círcol, que fos un lloc de trobada i que havia de tenir sales de reunions, cafè i primordialment sala de teatre on poder fer La Passió.
El capital social de la Compañía Mercantil Sociedad Anónima Teatro Olesa va quedar fixat en 175.000 pessetes i els principals promotors foren Ramon Matas Navarro, Salvador Casas Baltasar, Magí Castelltort Borrás Badiella, Salvador Ubach, Baldiri Margarit Roca, Ramon Dinarés, Maria Janer Pujol i Josep Pujol Batallé. Aquests olesans adquiriren les accions emeses que en aquesta ocasió varen ser 350 de 500 pessetes cadascuna, que era el total del capital social. Sembla que va ser notable l’ajuda econòmica que va proporcionar el líder polític Alfons Sala.
Així naixia el Casino Recreativo Olesanés, amb un teatre format per una platea amb llotges i una galeria amb aforament d’aproximadament 1.100 localitats i que va estar acabat per la Festa Major de 1924, fa ara un segle. El teatre va ser finançat bàsicament per partidaris i pel mateix Alfons Sala, senador per designació reial i Diputat a Les Corts pel Partit Liberal de tendència conservadora, nascut a Terrassa i amb molt bones amistats a Olesa, sobretot amb aquells que compartien les seves idees polítiques. D’aquí va venir que se li denominés popularment com a “Salistes”
A mitjans dels anys 20 el Consell d’administració d’aquella societat anunciava la disposició de vendre les accions en la seva totalitat, per 250.000 pessetes. La Passió era l’entitat més interessada en aquesta compra i la realitzà demanant un crèdit bancari avalat per Joan Dalmases i Francesc Garcia-Milà, mitjançant el qual va passar a ser propietària del teatre. En el “paquet” hi anava inclòs un contracte de lloguer del teatre amb l’empresari Joan Cuxart per temps indefinit i prorrogable automàticament. Amb aquest empresari ja s’havien tingut discrepàncies anteriorment. En el contracte d’arrendament del teatre a Joan Cuxart tenia establert deixar sis dates per a les representacions de La Passió; aquestes dates s’havien anat ampliant fins a déu gràcies a la bona voluntat de les dues parts, però aquestes bones relacions es van trencar quan La Passió a principi dels anys 50 es va veure en la necessitat de negociar l’ampliació del nombre de dates. Aquestes negociacions van acabar tan tenses, donades les pretensions de Cuxart, que es van trencar, i La Passió va prendre la decisió de deixar el Teatre Olesa per anar a fer les representacions al Teatre d’El Círcol, local del qual l’entitat de La Passió n’era la propietària al tenir-ne la majoria d’accions. Aquell any de 1951, la Passió es representa al Teatre d’El Círcol, un teatre més petit que el del Salistes, amb una platea i una galeria, amb una capacitat màxima de 800 persones, amb un bar molt ampli i una pista descoberta. Donades les circumstàncies, es va decidir dur a terme les representacions d’aquell any amb plena consciència de que allò era provisional.
Amb el temps hi van haver diverses opcions per construir un teatre amb més capacitat tècnica i amb molta més capacitat d’espectadors. Després de valorar diverses opcions es va decidir la construcció del nou teatre sobre el solar que ocupaven el Teatre d’El Círcol, el cafè i el pati. Aquest teatre havia estat registrat l’any 1884 amb el nom de El Circulo S.A, Sociedad Constructora. Així el 2 de març de 1952 s’hi dugué a terme la primera representació al Gran Teatre de La Passió, malauradament cremat el 23 de febrer de 1983.
A partir de 1933, amb la davallada dels seguidors d’Alfons Sala, es van fer càrrec de les representacions del Teatre Olesa els sector més conservadors de la vila: El Círcol Tradicionalista, la majoria carlins i antics actors del Teatre Principal, que eren molt afeccionats a fer teatre i que tenien el local asocial al carrer Sant Josep Oriol.
Amb els anys el Círcol va quedar molt minvat de personatges i hi havia gent que n’havia de fer dos o tres papers en una mateixa representació. En acabar la Guerra Civil, entitats com Esquerra Republicana i d’altres vinculades a aquesta ideologia van ser proscrites pel règim vencedor i el complex d’El Círcol va passar a mans, en l’aspecte funcional, d’”Educación y Descanso” sense que es produís cap canvi en l’aspecte patrimonial. Les últimes reformes fetes abans de la Guerra Civil, que van correspondre a l’edificació d’una galeria, van fer-se amb crèdits concedits pel Banc Hipotecari per un import de 375.000 pessetes. Mentrestant havien vençut els crèdits que havia concedit el Banc Hipotecari a l’entitat d’El Círcol que no havien estat pagats. En conseqüència, aquest banc va anunciar que posava a subhasta, via judicial, la propietat del Círcol a mitjans de l’any 1945 ja que Educación y Descanso no va pagar el crèdit corresponent.
La Passió, amb l’ajut decisiu del seu president Joan Dalmases, junt amb Francesc Garcia Milà i alguns altres van pagar el deute origen de la demanda del banc, evitant així l’embargament de la propietat i que aquesta pogués passar a mans de persones interessades a participar en las subhasta amb la presumible intenció, una vegada convertits en propietaris, de construir, en els terrenys de l’entitat, una edificació industrial. En Clapés de Terrassa era un dels interessats, segons es deia.
L’ampliació de capital es va aprovar i l’emissió d’aquestes noves accions va anar a mans de La Passió, que es va convertir d’aquesta manera en accionista majoritari i, per tant, amb capacitat de decisió. La Passió va cedir l’explotació del Teatre a l’Empresa Rialto que hi feia cinema.
Al novembre de 1981, La Passió compra els drets de lloguer del Salistes. El Teatre Olesa estava llogat, des de mitjans dels anys quaranta, a Joan Cuxart, que dedicava el local a cinema. Amb el temps, el local es va anar deteriorant i mantenir-lo en funcionament demanava una forta inversió per part del patronat de La Passió que n’era el propietari. Després de llargues negociacions, Cuxart va cedir a les pressions del president de La Passió, Jaume Parent, renunciant als drets d’arrendament il·limitats que tenia, per tres milions de pessetes. Amb aquest preu va incloure el bar annex, que també va passar a disposició de La Passió. A partir d’aquí, el local va anar reduint les seves activitats gradualment, pels canvis socials, i el cinema va perdre el públic habitual.
Després dels informes tècnics del Servei de Prevenció d’Incendis de la Generalitat, en què s’explica d’una manera explícita el deficient estat de les instal·lacions, per la falta de protecció en el sistema elèctric i el perill d’incendi que això suposa, el Patronat de La Passió no veu altra sortida que tancar el local del Salistes a l’octubre de 1983.
Més endavant, aquesta actitud sobre el tancament del Salistes es va anar suavitzant amb algunes reformes que es van realitzar (1984). Així es va poder continuar utilitzant el teatre per a diversos actes aïllats. Paral·lelament, en l’últim ple municipal, s’acordà iniciar els tràmits per a la declaració del Teatre Olesa com a monument artístic d’interès local.
Una vegada aconseguida la renúncia del contracte de lloguer d’aquests locals per part de Joan Cuxart, La Passió va continuar fent sessions de cine, però aquesta activitat en aquest local estava ja condemnada. En aquest temps, a conseqüència de les exigències i les tensions produïdes per la disparitat de criteris sobre la ubicació del nou teatre entre l’Ajuntament i La Passió, es decidí tancar el teatre al·legant raons de seguretat. Gràcies a la insistència de Gaietà Dalmases, s’arribà a una solució de compromís entre les dues entitats, que va permetre mantenir obert el teatre de forma discontínua, sempre que s’hi fessin un mínim de reformes encaminades a millorar aquell concepte (octubre de 1984). Amb aquesta finalitat es va procedir a la renovació parcial de la instal·lació elèctrica, a treure l’empostissat de fusta de la sala (per tal que la platea fes pendent), i a engrandir i reforçar l’escenari, entre d’altres. Aquestes millores van permetre la celebració d’actes com balls de Carnaval, balls dels Tonis, les representacions teatrals com les testimonials de La Passió que es varen fer amb motiu de la crema del Gran Teatre els anys 1985-86. La galeria de dalt, que envoltava la sala des de la seva inauguració, s’havia inhabilitat en començar els anys vuitanta, al·legant raons de seguretat.
Pel que fa al cafè, se’n va modificar la superfície deixant com a serveis del teatre la part del fons que estava destinada a billars i es compensà l’espai perdut amb el que havia estat el vestíbul i les taquilles del cinema. També el sostre del bar, per raons de confort, es va abaixar.
Extracte del llibre “La Passió d’Olesa, pas a pas (1850-2010), d’Elies Valldeperas i Alfons Bayona
