Las plagas de Breslavia constitueix un producte efectiu i interessant pels amants de les ficcions sobre assassinats i investigacions policials.
| Títol: Las plagas de Breslavia
Any: 2018 Duració: 93 min. País: Polònia Direcció: Patryk Vega Guió: Patryk Vega Amb: Karol Bedorf, Jacek Beler, Iwona Bielska, Katarzyna Bujakiewicz |
“Si quieres que la gente te escuche, no puedes limitarte a darles una palmadita en el hombro, hay que usar un mazo de hierro, sólo entonces se consigue una atención absoluta”. Aquesta -ja cèlebre- frase era sentenciada per John Doe, l’assassí interpretat per Kevin Spacey a ‘Seven’ (1995), mentre conduïa a Brad Pitt i Morgan Freeman a obrir la famosa caixa al final de la pel·lícula. Aquesta i altres cites del filme van traspassar fronteres ràpidament, influenciant diferents creadors cinematogràfics o artistes d’altres àmbits, com és el cas del raper El Chojin, que va incloure la frase com a introducció del seu tema ‘Pelea’ a final dels noranta. Amb ‘Las plagas de Breslavia’, Patryk Vega no només es serveix dels codis trillats del neo-noir creat per David Fincher, sinó que, com el raper madrileny, es recolza en ells alhora que critica la hipocresia dels mitjans de comunicació o la política, amb un resultat força entretingut.
La pel·lícula té lloc a la ciutat polonesa de Breslavia, on la detectiva Helena, haurà de fer front a una sèrie de crims brutals -un xic passats de gore- mentre lluita contra els seus dimonis interns. Com a principal ajuda, comptarà amb una enviada ‘especial’ anomenada Magda, la qual, amb sospitosa facilitat, aconseguirà desentranyar el modus operandi del criminal i la connexió dels assassinats amb uns fets històrics que daten del 1741.
La pel·lícula farà les delícies dels amants del True Crime i dels Serial Killers, i és potser per això que ocupa el rànquing de les 10 pel·lícules més vistes a Netflix, seguint el rastre de Mindhunter, Unabomber, Extremadamente cruel, malvado y perverso, i les desenes de títols sobre assassinats reals i ficticis que completen la gran oferta macabra de l’aplicació digital.
A banda de la quantitat de tòpics que trobem a la pel·lícula, com les reiterades i poc dissimulades referències a Seven, o la música operística que acostumem a veure acompanyant als assassins més intel·ligents, la pel·lícula aporta alguns elements que refresquen l’estil del neo-noir hollywoodenc. El més interessant, i el que aconsegueix dotar el filme de personalitat pròpia, és el fet d’estar davant d’una pel·lícula de cinema negre on la dona aconsegueix alliberar-se de la figura de la femme fatale per portar tot el pes del relat; els personatges masculins, per la seva part, queden relegats a un segon pla en aquesta història de detectius, i la veritat és que no se’ls hi troba a faltar.
El general il·lustrat
Com es cita a la pel·lícula, els crims estan inspirats en uns fets ocorreguts a la mateixa Breslavia el 1741, quan Frederic II de Prússia, anomenat El Gran, va voler erradicar les ‘plagues’ que degradaven la ciutat, com la calumnia, la corrupció o el saqueig, amb una setmana d’execucions públiques. Tot i ser un episodi bastant sanguinari, Frederic El Gran va ser un dels màxims exponents com a monarca il·lustrat, sent alabat per Voltaire i admirat per Napoleó.
Per l’assassina, apel·lar a aquest personatge significa col·locar-se al lloc civilitzat de la lluita contra la degradació social, però en realitat ens introdueix a la part ombrívola del segle de les llums. La clara diferència entre tots dos, rau en el fet que ella no és cap persona amb el poder de canviar les coses, sinó una sort d’antiheroïna que ha caigut en desgràcia. Igual que amb William ‘D-fens’ Foster -el personatge interpretat per Michael Douglas a Un día de Furia (1993)-, l’espectador aconsegueix empatitzar fàcilment amb la ira dels protagonistes, els quals esclaten a causa de les conseqüències, a vegada desesperants, de la vida en societat. ¿Qui no ha desitjat perdre els nervis al banc o esperant torn a Hisenda? Aquestes ficcions juguen molt bé amb la nostra moral, aconseguint que sentim plaer per uns fets que de segur condemnaríem fora de la pantalla.
Respectant la norma general del cinema negre, i a diferència del final moralitzador de la pel·lícula d’Oliver Stone abans citada, Las plagas de Breslavia tanca la seva resolució sense desentelar l’atmosfera sòrdida i freda que acompanya les vides de les protagonistes; els seus actes no les allunyaran gaire de la seva posició inicial, sense aconseguir assolir -com sol passar a la crua realitat- la redempció o la felicitat.
