Enguany el destí ha volgut que el dia 3 de novembre fos un divendres, un divendres ventós i rúfol com en el que vas marxar en pau envoltat de la mare, el tiet, l’Enrica i jo: la teva família agafada de la mà en el teu últim alè.
Aquest adeu no va ser un adeu, va ser un fins ara. No et podem abraçar o fer petons, però en cap moment d’aquest temps en el qual ja no estàs entre nosaltres ens hem sentit lluny de tu, sinó tot al contrari: has estat present en instants dolents donant-nos força i ajudant-nos, però també en els bons, en els que hem gaudit dels records de vivències al teu costat, amb un somriure.
Ja saps que aquest sentiment de buidor per la teva absència s’ha anat transformant en un sentiment de gratitud, de saber-nos afortunats d´haver viscut al teu costat i per haver tingut cura de tu i ser afortunats de poder acompanyar-te fins el final.
L’Enrica i jo estem sempre al costat de la mare cuidant-la camí dels seus 93 anys, cada dia ens necessita més i nosaltres fem que no li falti de res. Mereix tot el nostre amor i atenció, segur que no podem donar-li tot el que tu si hi fossis li donaries, però intentem omplir-la de sentiments que la facin sentir que viu plenament.
Com sempre et dono les gràcies papa, per fer-me ser el que soc, per regalar-me l’educació, el seny i la sensatesa que utilitzo amb tothom que m’envolta. Perquè recorda que tot i que han passat anys molts amics teus encara et recorden: no hi ha res més reconfortant que et mostrin la seva estima envers tu.
Un petó molt especial i molt fort per a tu papa, dóna també un petó al tiet Jaume (que el pròxim 16 de novembre farà cinc anys que també ens va deixar) i a la meva sogra Mercè, que ja en fa vuit anys que no està amb nosaltres. T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre, no ens oblidem ni un segon de tu…
Jaume Mañà i Casals
