Netflix crea una pel·lícula de superherois amb tints desmitificadors i un missatge racial que no passa inadvertit.
La tassa de criminalitat ha crescut exponencialment a Nova Orleans però els superpoders no són la solució, sinó el problema. La nova estrena de Netflix aposta per la fórmula de superherois que tan bé està funcionant amb produccions com The boys, d’Amazon Prime, o les franquícies cinematogràfiques de Marvel i DC. Escrita pel coautor de la pròxima adaptació de The Batman -protagonitzada per Robert Pattinson-, Project Power aconsegueix aportar certa frescor a la fórmula trillada del cinema d’acció, gràcies al ritme trepidant de la cinta i un acostament -no gaire explotat- al problema racial als estats units i al negoci que suposa la sanitat, a més de certes reminiscències al cinema blaxploitaiton.
La pel·lícula s’inicia amb la presentació d’una espècie de nova droga: una pastilla que durant cinc minuts t’atorga superpoders. El problema d’aquest fàrmac, anomenat Power, no és només la seva curta durada, sinó que a cada persona l’afecta de manera diferent, i mentre uns són invisibles, gegants forçuts o boles de foc, altres senzillament exploten.
Per acabar amb la distribució i extensió del Power s’ajunta un improbable equip format per l’Art (Jamie Foxx), un exsoldat amb interessos personals contra l’organització creadora del compost, una traficant adolescent anomenada Robin (Dominique Fishback), i un agent de policia de Nova Orleans, Frank (Joseph Gordon-Levitt), el qual no dubtarà en prendre unes quantes píndoles per combatre al mateix nivell amb els delinqüents locals.
La gran protagonista
Tot i que l’acció principal és conduïda per les dues grans figures masculines, el personatge més rellevant és Robin (Dominique Fishback), una jove afroamericana que viu als suburbis amb la seva mare malalta i sense assegurança mèdica. Si traguéssim tota l’acció fantàstica i els superpoders de la pel·lícula, no ens quedaria una història gaire allunyada de la guardonada Precious (2009), un drama més dels suburbis on creixen milers d’afroamericans sense esperances d’aconseguir una vida millor. Com sentenciarà Art (Jamie Foxx) a Robin a una escena del film, el sistema està dissenyat per devorar a una noia jove, pobre i afroamericana com ella, i l’únic superpoder que la pot fer sortir de la marginalitat és trobar el seu talent i destacar amb ell.
El discurs d’Art adquireix força amb el doble sentit del títol de la pel·lícula, perdut inevitablement amb la traducció al castellà, i és que Project Power també pot traduir-se com El poder del suburbi. Els “Projects” són els suburbis que hem anat escoltant a les cançons de rapers tan populars com Ice Cube, Biggie Smalls o Tupac, on cantaven les dificultats de créixer en aquestes condicions.
Com ells, Robin té el talent per comunicar -a ritme de rap- les desigualtats i injustícies d’un sistema creat per silenciar-los, i, lluny dels superpoders fantàstics d’escopir foc o volar, disposa del poder inherent a l’ésser humà, capaç d’aturar guerres, acabar tiranies i començar revolucions: la paraula, l’única força capaç de canviar les coses més enllà de cinc minuts.
Carlos Cordero
Fitxa tècnica
Títol: Project Power
Any: 2020
Duració: 113 min.
País: Estats Units
Direcció: Henry Joost, Ariel Schulman
Guió: Mattson Tomlin
Fotografia: Joseph Trapanese
Amb: Jamie Foxx, Joseph Gordon-Levitt, Dominique Fishback
