“Et puc trucar?” Abans trucaves per telèfon a qui necessitaves trucar, però ara sembla que has de demanar permís per interrompre la vida de l’altre… ja veuré si t’ho puc agafar, però tu truca sense més ni més… no és una qüestió de respecte o de prudència, és part de
la instantaneïtat que generen els missatges per xarxes, que en alguns casos, lluny de generar vincles més estrets, els separen fins a assolir una distància necessària, una barrera social que fomenta el buit entre les persones i augmenta encara més la relació que tenim amb el dispositiu mòbil de torn.
No cal aprofundir que estem vivint en un món hostil, ja no només per als adolescents i joves que ho tenen tot per fer, sinó per als que ja portem diverses tardors donant voltes per la vida. S’intenten menys trobades personals, no sigui que dir-se les coses a la cara ens porti alguns problemes; cada vegada hi ha menys reunions de treball on el llenguatge corporal ens delata actituds, opinions i sensacions: amb el mòbil aquestes coses no es veuen, existeixen, però les podem amagar. I què dir de l’amor, sobrevalorat en aquests temps que corren, que de la mà de l’expansió de l’ús de les xarxes socials han generat noves formes de comunicar-se, que de vegades acaben en obstacles per socialitzar i comportaments tan poc saludables com els nous ”ghosting”, “breadcrumbing”, “orbiting”, “benching”, “cushioning” o “cloaking” (buscar les seves definicions si us plau).
La manca de compromís està a l’ordre del dia, ja sense importar l’edat, sembla que tot el temps estem escapant de la realitat que ens toca viure. Fugim, no sabem on, però fugim, permanentment i sense importar-nos qui caigui pel camí.
Lluny d’enfonsar-nos en el diagnòstic social, només ens queda mirar l’altre, aconseguir entendre’l, acceptar-lo, construir ponts, fomentar actituds, en definitiva, matar o morir en l’intent de ser millors persones cada dia, des dels valors que tenim i dels que podem aprendre. Només ens queda començar a dir-nos les coses, alliberar-se de les pors i dels fantasmes interns i deixem de córrer cap a no sabem on, fugint-nos de tot i de tots. Com si fos fàcil… L’escriptor Eduardo Galeano deia que “la utopia és a l’horitzó. Camino dos passos, ella s’allunya dos passos i l’horitzó s’allunya deu passos més enllà. Aleshores, per què serveix la utopia? Per això, serveix per caminar”. Amb ganes, amb motivació i sobretot amb il·lusió per continuar apostant per una societat i un món que podem millorar, cadascú des del seu lloc…
Aquesta edició de setembre marca l’inici de la nova temporada del periòdic, amb l’empenta de sempre o amb una mica més, després del panorama explicat a les línies de dalt. Per octubre-novembre tenim pensada una edició súper, ja que fem 20 anys, sí, sí, 20 anyets i ho celebrarem amb una festa i un número triple que sortirà a mitjans d’octubre. Després de recuperar-nos, ens posarem amb l’edició doble de Nadal, Cap d’Any i Reis. Bona sort i bona lectura!
08640
