Le Mans ’66 : Lluny de la pole position

La pel·lícula sobre el Ford GT40 no aconsegueix transmetre la dimensió de l’esport que va conquistar a figures com Steve McQueen o Paul Newman.

James Mangold, de la mà dels Oscaritzats Christian Bale i Matt Damon, ens porta el curiós cas sobre l’entrada de Ford a Le Mans. A priori, esperem que el guió se centri en aspectes anecdòtics i reals d’una de les carreres més famoses del món. Però, com el mateix director va afirmar, la seva pel·lícula, més que la plasmació d’un fet passat -àmpliament tractat a documentals com “La guerra de las 24 horas” de Netflix, o a programes especialitzats com “El gran tour” de PrimeVideo-, vol narrar els sentiments que afligeixen als pilots que s’ho juguen tot per un somni.

Per realitzar aquest drama èpic, amb ressonàncies històriques com a teló de fons, el director s’ha servit de l’ús reiteratiu del to sensibler i les pallassades pròpies de la comèdia física, aconseguint un Blockbuster simple i mancat de qualsevol profunditat.

Els personatges són dividits en un esquematisme psicològic molt tancat, el qual no els permet transgredir cap norma o tòpic social, convertint-se purament en bons o dolents, sense profunditat ni matisos. L’artificialitat interpretativa i l’humor absurd del guió, també juguen en contra dels genials actors de la pel·lícula, passant especial factura a Bale i Josh Lucas; que interpreta al vicepresident sènior de Ford “Leo Beebe”, el qual és presentat com l’enemic principal del protagonista. La caricaturització de la seva rivalitat frega l’absurd, buscant la rialla fàcil i la ràpida transferència emotiva per part dels espectadors, obligats a sentir una animadversió instantània per Beebe i una forta atracció pel llegendari pilot Ken Miles.

Però si una cosa sap el director, és que les carreres de cotxes tenen molta força visual, i amb l’explotació de l’acció en seqüències ben llargues, aconsegueix sustentar -a dures penes- el seu film, que a poc a poc va naufragant a causa de la visió innocentment convenient del somni americà.

La competició automobilística per excel·lència

Des de 1971, la carrera de Le Mans ha estat planejant sobre totes les pel·lícules de cotxes, gràcies al projecte d’un dels seus majors fans, Steve McQueen. Amb la seva “Le Mans” (1971), McQueen va crear un material d’una puresa màgica, aconseguint una experiència visual absoluta que traspassa la barrera del cinema i l’eleva a la pel·lícula de culte que és avui dia. Ho va arriscar tot per aconseguir una cinta que mostrés la profunditat de sensacions que envolten la carrera de resistència més prestigiosa del món.

A diferència de la pel·lícula protagonitzada per Matt Damon i Christian Bale, la del rei del “cool” es va anar rodant sense guió, més com un documental que com un llargmetratge, però amb una intenció clara: sobreposar la importància de la carrera i la naturalesa psicològica del pilot, a les exigències dels estudis per crear una història on el bo es sobreposa als dolents. A Le Mans (1971), cap pilot és caricaturitzat, la relació del protagonista amb els seus rivals és bona i sense cap classe de ràbia, demostrant que l’únic perill implacable és la seva passió.

Si una cosa va demostrar amb rotunditat el protagonista de Bullit, és que per fer una pel·lícula de cotxes amb profunditat, t’has d’arriscar i sortir dels tòpics. James Mangold en canvi, amb una elecció més pragmàtica -que de ben segur haurà acontentat als estudis i als productors-, no ofereix res nou a l’espectador, el qual veurà com el bòlid d’Steve McQueen es segueix imposant davant qualsevol imitació.

Carlos Cordero