La simfonia de Fellini: 100 anys del naixement del geni italià

El creador de La Dolce Vita o 8 ½, firmava el 1979 Prova d’orchestra, una de les seves últimes produccions.

Una veu vella i amable ens introdueix dins d’una sala d’oratori, la qual va gaudir de molt prestigi en temps passats, però que actualment llueix poc freqüentada. Fellini utilitza l’espai de “Prova d’orchestra”, com a metàfora del que el seu cinema havia representat i com aquest se’n va anar diluint amb el pas del temps. Els simbolismes polítics de la pel·lícula, s’uneixen a les al·legories personals d’un director que, tot i que va marcar l’època daurada del cinema italià, va veure com la seva petjada l’arrossegava a l’oblit amb el pas dels anys; immortalitzant la seva obra icònica al mateix temps que l’exiliava fora de qualsevol altre.

Projectada fa poc per la Filmoteca de Catalunya amb motiu del centenari del director, Ensayo de Orquesta constitueix un dels seus films injustament oblidats. La cinta, que aprofundeix en termes metafísics i particularment en les característiques socials italianes, està rodada com un fals documental, cosa que afavoreix que nosaltres -com a espectadors-, observem la peça amb una visió més crítica. Músics, director, caps sindicals o mafiosos constituiran el sistema de classes de la pel·lícula, i establiran una jerarquia que ens evoca a la societat democràtica actual.

Una partitura social

Amb terratrèmols i trons com a elements apocalíptics prerevolucionaris, el film ens mostra la importància capital de l’educació social. “On va la música quan no la toca ningú?” riu mentre cita aquesta pregunta d’un infant, una de les intèrprets de l’orquestra durant la seva entrevista; afirmant que només a un nen se li poden ocorre aquestes sortides. El director reflexiona sobre la possibilitat de revertir el sistema de classes argumentant que només un ésser encara en construcció -com un infant-, seria capaç d’entendre una realitat fora de la que vivim immersos els adults. En el fet de lluitar, els músics troben la raó de ser pròpia de la classe social a la qual pertanyen, però, un cop enderrocat l’antic règim i sense la lluita de classe com a signe distintiu, comença la incertesa.

I, la innocent imaginació infantil que destacava per la seva ingenuïtat, es torna indispensable i impossible per ells, els quals, sobre les ruïnes del que abans era la sala que els oprimia, tornaran a aixecar els instruments per posar-se al servei del director, abandonant tota esperança i fent sonar la peça més bonica i harmoniosa de la pel·lícula; la partitura -uns cops delicada, altres dissonant- de la idiosincràsia humana.

 

Carlos Cordero

Article anteriorTal dia com avui
Article següentEdició 148 (març 2020)

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

El tennis taula olesà torna a pujar!

El club Tennis Taula Olesa va participar als campionats d'Espanya a la ciutat d'Antequera i al Campionat de Catalunya (categoria Veterans) el primer cap...

Covid “cerdo”

Estamos en época de pandemia, eso ya lo sabemos todos y algunos lo están sufriendo duramente en su día a día. Tenemos identificado el...

Campiones!

Els caps de setmana del 5 i 6 i del 12 i 13 de juny s'ha disputat el Campionat de Catalunya de Gimnàstica de...

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

El tennis taula olesà torna a pujar!

El club Tennis Taula Olesa va participar als campionats d'Espanya a la ciutat d'Antequera i al Campionat de Catalunya (categoria Veterans) el primer cap...

Covid “cerdo”

Estamos en época de pandemia, eso ya lo sabemos todos y algunos lo están sufriendo duramente en su día a día. Tenemos identificado el...

Campiones!

Els caps de setmana del 5 i 6 i del 12 i 13 de juny s'ha disputat el Campionat de Catalunya de Gimnàstica de...

Una agrupació abandona el ple municipal d’Olesa

El Ple de l’Ajuntament d’Olesa ha aprovat una moció presentada pel grup municipal del PSC per a la revisió del Pla municipal de Mobilitat...

La pel·lícula més íntima de Tarantino

Un conte nostàlgic menys sanguinolent però que manté tot l’estil que defineix al director Qui no ha desitjat viure a altres èpoques? Que faríem, a...
Farmàcies de Guàrdia