“Jo parlaria de ‹nova realitat›, perquè, què és normal?”

Júlia Vergara-Alert és investigadora principal del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSa) de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària, que depèn de la Generalitat. Tot i que li agrada molt viatjar, el seu únic destí aquests últims mesos va ser el campus de Bellaterra on passa pràcticament tot el dia treballant en una solució en forma de tractament i vacunal pel coronavirus SARS-CoV-2. Casada, amb dos fills petits i a punt de fer 36 anys, en aquesta entrevista explica com es treballa des de la seva primera línia per fer front a aquest virus.

P: Com hi arribes a treballar amb el coronavirus 2019?

R: Fa anys que la comunitat científica (epidemiòlegs, informàtics, investigadors) anem dient que aproximadament cada deu anys sorgirà un nou coronavirus (CoV) i, de fet, el coronavirus amb el que treballàvem abans que aquest, el MERS-CoV, va sorgir al 2012. Mira on estem ara…

P: I per què no es parlava tant d’aquell coronavirus?

R: Perquè no interessa la ciència fins que passa alguna cosa així. De coronavirus fa dècades que en coneixem. De fet, hi ha coronavirus  que poden causar un refredat comú i pot ser que els haguem passat, però això no es diagnostica, passes la grip (un altre tipus de virus), o el refredat, el que sigui i ja està. El que passa és que el primer coronavirus greu, patogènic, que afecta als humans va sorgir al 2002/2003: el SARS-CoV, l’original. La letalitat d’aquest va ser d’un 10% i es va resoldre molt ràpid, en qüestió d’un any més o menys. Va causar uns 10.000 casos, unes 800 morts i va estar localitzat principalment a la Xina amb algun cas exportat de viatgers, però va estar molt controlat. Deu anys després sorgeix el MERS-CoV, que segueix actiu però molt localitzat a Aràbia Saudí i que fins a dia d’avui ha causat uns 2600 casos. El que passa és que la letalitat és molt alta, d’un 35%. I aquest és el que estàvem estudiant nosaltres.

P: De quina manera es vincula amb el centre on tu treballes?

R: El CReSa és un centre de recerca en sanitat animal, soc veterinària i em centro en les malalties que transmeten els animals a les persones. I el que fem amb el MERS-CoV és treballar en la vacuna pels animals que transmeten el virus a les persones, que es com es manté actiu. També està molt localitzat perquè es una malaltia que afecta a nivell pulmonar, causa pneumònia, però la transmissió, sobre tot si ho comparem amb aquest coronavirus, és molt baixa.

“El nostre treball, com el dels sanitaris, no està ben pagat en aquest país”

P: Quants equips com el teu estan treballant a Catalunya?

R: De la manera que treballem nosaltres, som els únics. Nosaltres tenim un laboratori de biocontenció, de nivell de seguretat 3, que permet treballar amb el virus viu i en animals. Ara, que estiguin treballant amb el coronavirus hi ha molts equips que ho estan fent, tot i que pot ser abans no hi estaven treballant. Per exemple, els nostres col·laboradors de l’InstiCaixa que bàsicament estaven treballant amb la SIDA i ara dediquen part de la seva investigació al SARS-CoV-2. El que passa és que ells tenen moltes plataformes vacunals i tractaments que funcionaven amb la SIDA i que es poden reformular o provar si funcionen amb el coronavirus. També estan els equips de les Universitats de Barcelona, de l’Autònoma, de la Pompeu Fabra…

P: Et sents a prop de dissenyar la fórmula de la vacuna?

R: Depèn del que considerem com “a prop”. Normalment una vacuna triga en sortir entre cinc i deu anys des de que es dissenya fins a que es comercialitza. La més ràpida que ha sortit va trigar 4 anys, i ara s’està parlant que en un any o any i mig podríem tenir aquesta.

“Soc veterinària, però aquestes setmanes he tingut més pacients ‹humans› que animals”

R: Alguns diuen que cap a la tardor ja estaria a punt…

R: Bàsicament, la diferència entre aquesta vacuna i altres, és la injecció de diners que s’ha fet, i això a nivell mundial. Hi ha molts passos que no es poden escurçar. Primer, el disseny de la vacuna, després cal provar que funciona a nivell cel·lular (in vitro). Seguidament, es passa a la fase experimental en animals, i si la vacuna és segura i eficaç es passa a les fases clíniques en humans. Les fases més llargues i que no es poden escurçar o que no s’haurien d’escurçar tant, son les fases clíniques, tot i que aquí l’Agencia Europea del Medicament i també a nivell mundial, està sent “més permissiva”. Repeteixo: les fases més llargues son les clíniques, humanes; primer es troba la seguretat en un grup reduït de persones, quan ja es comprova que aquesta és segura, es segueix provant en un grup més ampli i quan la seguretat de la vacuna està provada, es mira l’eficàcia contra el virus.

P: Entenc que formes part d’un equip interdisciplinari…

R: Fa temps que es parla d’un concepte que és el “One Health” (Una Salut) que vol dir que la part de medicina humana, la de medicina veterinària, l’ecologia i l’estudi del medi ambient, han de treballar conjuntament. Aquesta forma de treball s’intenta, però com que el dia a dia et menja una miqueta, al final cadascú treballa més independentment. Però aquest virus ens ha posat una mica a lloc a tots i, almenys per la meva experiència professional, metges, biòlegs, veterinaris i la gent que es dedica a l’estudi del medi ambient i ecologia estem treballant conjunta i ràpidament. I és evident, tot i que la transmissió és entre persones, que l’origen d’aquest coronavirus és un altre coronavirus del ratpenat, per això és important que hi hagi experts en animals.

P: El ratpenat com a culpable de casi tot…

Estem demonitzant molt als ratpenats, que per altra banda son molt importants a nivell ecològic, son controladors de plagues i d’insectes, per exemple. De fet quan et parlava d”Una salut” és molt important tenir en compte que des de la part ambiental o ecològica s’explica molt com nosaltres som realment, i que som els que estem provocant tot això, ja sigui amb els moviments, amb les concentracions de gent, d’animals, amb les nostres pràctiques.

Soc científica i tenim evidències que el virus prové d’un ratpenat, perquè hi ha virus de ratpenats molt semblants, de fet el MERS-CoV  té un origen similar. Alguns virus sí que poden transmetre de manera directe de ratpenats a persones, però normalment salten a una altra espècie animal i després passa a persones. Aquest virus va mutant i potser que faci mesos que estava “intentant” saltar del ratpenat a persones o a una altra espècie. A vegades aquests canvis no tenen èxit i el virus pot acabar desapareixent i a vegades no, potser que s’adapti a una espècie nova.

“Nosaltres som realment els que estem provocant tot això”

P: Hi ha gent que no comparteix la idea de vacunar-se…

R: Hem d’esperar que surti la vacuna. A vegades hi ha vacunes que van dirigides a un públic específic poblacional, perquè el sistema immunitari és diferent i potser funcionarà millor en la gent gran; o com la grip, que es recomana la vacuna per a la població de risc com a gent gran, embarassades, etcètera. Però en un “món ideal”, amb una vacuna molt eficaç, amb una llarga durada i que funcionaria en tots els grups poblacionals, ja no serviria només per protegir-te a tu, sinó també per a impedir propagar el virus.

P: Com funciona la vacuna?

R: Per exemple, en el cas de la SIDA, a la plataforma vacunal, és a dir a la base de la vacuna li han aplicat una proteïna de la SIDA que funciona contra la SIDA. Quan ens vacunem d’alguna manera estem enganyant al cos, li estem dient com que té una infecció, però realment no hi ha infecció perquè no està el virus, és una part del virus o el virus mort. El cos no ho sap i llavors produeix anticossos específics per a fer front a aquest patogen. D’aquesta manera si alguna vegada ve el virus de veritat i t’infectes, el cos ja té aquests anticossos fets que el que fan es bloquejar el virus.

Amb el coronavirus podem fer servir aquesta plataforma vacunal de la SIDA o de la hepatitis per exemple, i en comptes de posar la proteïna del virus de la hepatitis, apliquem la del coronavirus.

P: Passes moltes hores per dia amb el coronavirus al cap?

R: La jornada laboral normalment son 7 hores i mitja, però som científics, la nostra feina és vocacional i també ens sentim una mica amb el deure perquè ja treballàvem amb coronavirus des de fa molts anys. El que passa és que aquest nou coronavirus m’està fent treballar entre 12 i 14 hores per dia. I a part d’això, passo algunes hores més connectada amb el tema.

La majoria de les hores de feina són de laboratori, d’estar treballant amb el virus, antivirals, amb les cèl·lules… Però cada cop que sortia del laboratori tenia centenars de correus de gent que vol treballar amb nosaltres, de mitjans de comunicació, d’informes que s’han de fer i sobre tot, de seguir informant-me i d’investigar molt.

En les últimes setmanes hem pogut ampliar l’equip i ha canviat una mica el dia a dia, però no és tan fàcil. Tres mesos enrere, només estàvem al laboratori el meu estudiant de Doctorat i jo. Com estem treballant amb aquest tipus de virus, ja no és només saber de virologia, sinó també de bioseguretat, hem d’entrenar a la gent a treballar no només amb les mascaretes FPP3, sinó amb vestits especials i respiradors.

P: Vas a contrarellotge aquests dies?

R: Si, però jo no ho visc com una competència a veure qui és el primer en aconseguir la vacuna. De fet, participem en grups internacionals de treball coordinats per l’OMS, on cada setmana ens posem al dia de les novetats i moltes vegades expliquem coses que hem descobert casi el mateix dia de la reunió, mai m’havia passat una cosa així. Normalment, fas les teves investigacions, les treballes, analitzes, ho publiques i fins que no surt publicat i la comunitat científica ho veu, poden passar mesos. Ara, no, tot és més ràpid, i ho compartim entre tots els que estem implicats.

“Bàsicament, la diferència entre aquesta vacuna i altres, és la injecció de diners que s’ha fet”

P: Com t’imagines el dia després de la pandèmia?

R: Crec que haurem guanyat algunes coses. Potser que de cara a la tardor podríem tenir un rebrot però crec que estarem una mica més preparats, amb mesures d’higiene tan bàsiques com rentar-se les mans. És molt important: hem après una cosa tan senzilla com rentar-nos les mans com s’ha de fer.

I per altra banda, crec que durant aquests dies de confinament hem potenciat valors com el comerç local, de proximitat, els conceptes de solidaritat i de col·laboració amb el veïns o amb desconeguts vulnerables. M’ha sorprès la capacitat inventiva de la gent, amb els reptes, campanyes, coses que han sortit, gent que ha fet música per animar a malalts o a sanitaris. Espero que tinguem memòria del que hem viscut aquests tres mesos.

P: Com has compaginat la feina amb la vida personal?

R: Al principi, ha estat molt dur, perquè eren 12, 14 hores, de 7 del matí a 9 del vespre, amb molta pressió. Tinc sort de que el meu marit és mestre (a l’escola Daina-Isard) i ha pogut compaginar el seu teletreball amb els nostres fills. Tot i que no ha estat fàcil per ell, els que heu fet teletreball compaginant la vida familiar segur que ho enteneu. És curiós el que passa amb els nens, perquè d’estar cada dia amb el típic “al final em gastaran el nom” a que s’acostumin a que no estigui a casa… és “durillo” i això ho estic intentant canviar una mica ara, que l’equip de treball ha anat creixent.

De fet, del canvi de fases m’he assabentat més per la gent que em diu “estem a fase 2 o 3” que pels mitjans de comunicació, perquè no he tingut temps ni de mirar notícies. Crec que a més de la pandèmia, hem viscut una “infodèmia” brutal, massa informació, no tota contrastada; sobre tot al principi, els mitjans, que molts funcionen a base de quantitat de “clicks”, necessitaven posar capçaleres amb les que no estàvem del tot d’acord.

En col·laboració amb els investigadors Enric Vidal i Xavier Abad, la Júlia ha publicat el conte il·lustrat “Mussol i el coronavirus”, una manera senzilla i amb rigor científic de donar respostes a moltes preguntes relacionades amb el coronavirus 2019.

Redacció 08640

Fotografies: Tomás Muñoz