És dissabte i em trobo realitzant l’últim trajecte del torn del matí del transport interurbà; son aproximadament les 14:10 hores, el rellotge a aquestes hores ja comença a sumar gana a l’estòmac d’un servidor, al mateix moment que aquest va restant les marquesines i punts de parada que per el camí va deixant enrere. El matí ha resultat tranquil i prou plàcid tot i que la mobilitat ha anat en augment al poder, ara si, anar al poble del costat.
Obro les portes del bus, -“Bona tarda”; un senyor s’afanya a dir al seu interlocutor al mòbil: – “Aquesta tarda em vens a buscar i així veiem el partit…”, “Perdó” – m’exclama.
Sota un somriure que amaga la meva mascareta sabent que aviat se m’acaba la jornada de treball, el senyor pot estar pensant que el temps ampli que s’ha pres per pujar a l’autobús em pot haver desesperat, res més lluny de la realitat. La situació és un pel còmica a la vegada que entranyable, en una mà una bossa, a l’altre un mòbil i li faltaria una tercera per provar de treure el seu títol de transport, la qual els nervis per la pressa no li fan cap favor alhora d’encertar amb la màquina validadora.
Aviat me n’adono que té força ganes de parlar però una mascareta que al parlar dificulta la comprensió, un separador al mig que dificulta veure’s, qui us parla, que bàsicament ha de mirar endavant i una lleugera sordesa d’un dels protagonistes fa pensar que ho haurem de deixar córrer…
-“Ja!!! que us ho creieu?”-
L’home s’asseu a la primera fila i comença a preguntar-me per un company, vol que li faci el favor de donar-li records del Josep quan el vegi, seguidament ho fa per un altre i m’acaba preguntant el nom (el nom he dit?) i el cognom i després em pregunto a mi mateix si cal.
Avui ha sortit perquè té un dia i cap de setmana ben complert que comença amb un dinar a casa de la seva filla, un sopar amb futbol (juga el Barça) a casa del seu fill i seguidament, el programa FAQS que tant li agrada per al dia següent clar, anar a votar! “perquè a Catalunya si alguna cosa és important és anar a votar”, esmenta.
Em reconeix que surt avui i fa molt que no ho fa per la pandèmia, surt un breu interrogatori de si estic solter, casat, fills…, que li ha agradat tant conduir i que algun cop encara ho fa per baixar al centre del poble, però que no ho fa si ha d’anar cap a la ciutat. Té un record per la dona, a qui va cuidar durant 20 anys d’una malaltia i avui dia en fa dos que li falta al seu costat, un però, no sap mai què dir en casos així i un breu silenci per agafar aire és suficient per dur-nos a un nou tema.
L’home acaba volen saber si m’agrada el tennis: – “Vaig provar-ho una vegada però no era el meu fort Josep”, li dic; ell em comenta que ho va deixar fa 4 anys i que encara suava prou quan el practicava amb els 86 anys que tenia quan ho va deixar i comenta quan de jove havia guanyat algun torneig en el qual havia participat…
Un cop a la parada del Mercat ens acomiadem molt cordialment i molt a la moda d’aquests temps que vivim, picant de punys. Un cop ja és a la vorera i he tancat les portes, el Josep encara saluda amb la mà quan inicio la marxa seguint amb la mirada el meu pas quan em començo a allunyar d’on és ell, al qual li acabo dedicant un to de clàxon curt i breu des d’una certa distància mentre pel retrovisor el vaig perdent de vista.
No només no ha estat difícil mantenir la conversa sinó que m’ha fet entretinguda l’última volta i el temps d’aquesta m’ha passat volant. Llavors ve quan penso que fent un símil amb el tennis, potser l’ace més important i guanyador que hagi fet mai el senyor Josep sigui ara, enmig d’una pandèmia amb els 90 anys actuals plens d’una gran lucidesa mental que encara li permet preguntar per aquella gent que fa tant temps que no ha pogut veure, gaudint cada petit moment que se li presenti, des de visitar els fills i nets, a veure el seu Barça, potser un partit de tennis o fins i tot fent un entranyable passeig a la seva vida dins l’autobús amb una mampara entre nosaltres que seguint amb la metàfora esportiva, ve a ser la xarxa que ha intentat separar, sense èxit el nostre constant intercanvi de paraules…
Ah! 90 anys i si, 45 minuts després de saber el meu nom me’l va tornar a dir: -“Encantat de conèixer-te, Sergi!”-
Sergi Foguet Maestre
El periòdic 08640 no es fa responsable del contingut de les cartes (opinions, comentaris, rèpliques i suggeriments d’interès general, respectuosos cap a les persones i institucions), i es reserva el dret de publicar-les i resumir-les si és necessari. Els articles que no es publiquen en aquesta edició per falta d’espai, sortiran a les properes edicions. Les cartes per a aquesta secció s’han de signar amb el nom i cognom de l’autor, DNI, telèfon i adreça. S’han d’adreçar a l’a/e: periodic08640@gmail.com
