Al segle XVII el glaç ja era un bé de primera necessitat. Calia satisfer una forta demanda que provenia, principalment, de la ciutat. Per això es van construir per tot el territori català els pous de neu, unes construccions que permetien conservar la neu que es produïa de manera natural quan baixaven les temperatures. En un primer moment, aquests pous eren petites excavacions en el terreny que s’omplien amb la neu que es formava pels voltants. Un cop el forat era ple, s’aïllava amb una capa ben gruixuda de branques que n’evitava el desglaç (a molts indrets del país encara se’n conserva algun en bon estat). Però aquest sistema d’emmagatzematge del fred donava lloc a un glaç de poca qualitat, conegut popularment com a “neu negra”.
Un fet interessant fou l’aparició del mercat de gel o glaç natural. Els aliments calien resguardar-los del calor i els nostres avantpassats per el seu manteniment recorrien a grutes particulars i fresqueres. Vers el segle XVII l’ús del gel o glaç es generalitzà en la vida quotidiana, tant per la conservació d’aliments com per la utilització constant en fondes, tavernes i per ús mèdic. També per fer sorbets i gelats. El glaç s’obtenia de manera natural a l’hivern, en basses construïdes expressament, de poca fondària i a costat dels pous.
Es realitzava de manera intencionada perquè fossin estancs i resistents, eren situats sempre a obaga, aprofitant el desnivell natural del terreny i semi enterrat, per poder preservar el glaç fins l’estiu. El gel es tallava en blocs o lloses i es guardava dins el pou. Carregar el pou, o empouar, era l’operació d’entrar el gel a través d’una petita porta, intercalant capes de glaç amb boix. Un cop ple es tapava el pou en lloses, pedres i morter a fi de poder-lo tancar hermèticament. Els olesans érem servits a partir del pou de les Illes, una construcció cilíndrica rematat en cúpula d’uns 7 metres d’alçada i el mateix de diàmetre.
El frigorífic, que s’havia inventat el 1857 i que en la seva forma domèstica havia començat a implantar-se arreu del món a partir dels anys vint, semblava inabastable per als catalans. La postguerra i el franquisme van deixar aquest país amb una evolució econòmica mediocre i autocomplaent. L’aperturisme només va arribar amb la decadència, lenta, de la dictadura, i per això, com en moltes altres coses, no és estrany que les primeres neveres elèctriques no comencessin a fer-se habituals a casa nostra fins a la dècada dels seixanta.
A l’estiu, segons la demanda dels clients, calia desempouar. Les lloses s’havien soldat, calia trencar el gel, i de bona matinada i amb sarrions, protegit amb estores i flassades era transportat a bast, fins a casa del client. El pou devia ser propietat del Comú (Ajuntament) i es concedia per subhasta, El negoci però, devia ser ruïnós perquè ningú el volia. Detall que motivà més tard a subhastar l’arrendament lligat amb l’arrendament de l’Hostal de la vila (Hostal de la Guineu, avui La Vermuteria). Els vilatans, igual que els peixaters, devien anar a comprar el gel a l’hostal. A l’any 1647, l’arrendament de neu i glaç es feia juntament amb aiguardent, i des del segle XVIII, a la taverna es venia, vi aiguardent, i tabac “Jaume Ribas pagès de la vila d’Olesa fa arrendament del tabaco, aiguardent i neu de la present vila per 28,6”.
A partir del segle XVIII no es té constància dels pous de glaç.
Als anys 50 les neveres ja començaven a ser presents en algunes cases. Les marques més populars d’aquells electrodomèstics eren “Pingüino” i “Castillo” i es podien comprar a terminis; en aquests anys la majoria de neveres encara eren de gel i aquest es podia comprar a les peixateries, com la de Cal Martells, que no només fabricava gel per a ús propi sinó que ja havia instaurat des de 1949 un servei de venda de gel pels carrers de la vila. En principi el servei es feia amb un carro i cavall o burro, que transportava les barres recobertes amb arpillera per tal de fer-les més manejables. El conductor es parava a cada portal i amb uns i un ganxo agafava la barra i la tallava proporcionalment al valor de la compra.
Les barres eren tallades amb una espècie de destral dentada i es venien a trossos. Si feia calor les barres de gel ploriquejaven (es desfeien) i l’encarregat s’havia d’afanyar perquè no se li desfés el gènere. Es va fer molt popular el conegut Magí del Peix (Solsona), que era qui efectuava aquest servei.
Elies Valldeperas
Nota: tret del llibre “Perayres” de Guzmán Vendranes
