Amb una estètica i fredor que rememoren el cinema escandinau, Robert Eggers ens porta un relat sobre la redempció i el descens als inferns.
El treball del director, co-escrivint el guió amb el seu germà Max Eggers, està inspirat en fets ocorreguts realment el 1801 -on dos faroners gal·lesos anomenats Thomas van quedar atrapats a una estació de far durant una forta tempesta-, així com en els mites, cançons i literatura marinera clàssica. El resultat és una pel·lícula obscura i complexa, que no obsequia fàcilment a l’espectador amb els significats exposats, els quals es mouen entre la boutade i l’intel·lectualisme per fer que la nostra ment doni voltes i voltes -com la llum incessant del far- per comprendre el sentit de les imatges.
Les interpretacions de Robert Pattinson i Willem Dafoe són sublims, carregant-se el pes de la pel·lícula a l’esquena amb una habilitat histriònica digna de tots els reconeixements. La seva dicció està molt treballada per aconseguir una parla d’autèntics marins del s. XIX. A més, els efectes atmosfèrics durant el rodatge no eren generats per màquines de vent o pluja, sinó que eren reals, obligant a la parella d’actors a treballar en condicions extremes.
Tot i això, ha quedat fora de les nominacions més importants de l’acadèmia -només una nominació a millor fotografia-, deixant orfes les actuacions de tots dos; perduts, igual que els seus personatges, il·luminant lleugerament un petit punt d’art en mig d’un mar estancat i industrialitzat anomenat Hollywood.
Una paleta de simbologies
Al voltant de la petita illa on es troba el far, punt arquetípic de salvació i trobada pels mariners extraviats a la mar, es va construint una història -sobre un embull d’al·legories- de recerca de la identitat que transforma el paisatge en una espècie de purgatori, una frontera entre dos mons; el punt d’inflexió pels homes que busquen desesperadament una manera d’expiar les seves ànimes i retrobar el bon camí. Passant per la filosofia nietzscheana, la mitologia grega o les històries populars, el filme va fonamentant un guió molt treballat, dens i esquiu.
Eggers aconsegueix generar en l’espectador la sensació inquietant de les supersticions -no tan antigues- de mariners. Visions de sirenes, forts temporals i botzines de vaixells que -a manera de trompeta de Sant Gabriel- anuncien el dia del judici final, ens endinsaran en el malestar i l’angoixa que pateixen els protagonistes, apropant-nos, com ja ens va fer Melville amb el capità Ahab, a la creixent i impassible bogeria que es va apoderant d’Ephraim Winslow (Pattinson), pertorbat pels mateixos anhels, càbales i desesperances que els tripulants d’aquella famosa nau anomenada Pequod.
Els Premis Goya: 34a edició
El passat dissabte 25 de gener va tenir lloc la 34a edició dels Premis Goya. El major protagonista i el gran vencedor de la gala va estar Pedro Almodóvar, emportant-se 7 de les 16 nominacions que tenia, aconseguint més glòria que dolor de la seva darrera pel·lícula, una emotiva història autobiogràfica sobre la trajectòria vital d’un creador cinematogràfic.
Per la seva part, “Mientras dure la guerra” d’Alejandro Amenábar va guanyar 5 dels 17 guardons als quals aspirava, i “La trinchera infinita” es va quedar amb 2 de les 15 nominacions, deixant la pel·lícula “Dolor y gloria” -que representarà a Espanya als Oscar- com a clara guanyadora.
Almodóvar va agrair a l’Acadèmia els reconeixements i va aprofitar per parlar directament a Pedro Sánchez -present a la gala-: “Va a ser el coautor del guión de nosotros, de los ciudadanos españoles y espero que le vaya muy bien, porque si a él le va muy bien nos irá muy bien a todos nosotros”.
Un altre discurs destacat de la gala va ser el d’Irene Moray, reivindicant la importància de retrobar el plaer femení després de patir un assalt sexual, tema que centra el seu treball “Suc de síndria”, guanyador del Goya al millor curtmetratge de ficció.
La gala, presentada novament per Silvia Abril i Andreu Buenafuente, va tenir moments d’una qualitat destacable, com les actuacions musicals de Pablo Alborán, cantant una versió del “Sobreviviré” de Manzanita, o el ball final de l’equip musical “A Chorus Line” d’Antonio Banderas.
Les principals crítiques a la gala van arribar a causa dels interminables discursos d’agraïments que, inevitablement, ens porten a comparar-los amb els Oscar, els quals disposen de limitació de temps pels premiats, afavorint així la dinàmica de la cerimònia.
Carlos Cordero
