Al novembre del 2005, només a un any d’aquesta aventura editorial anomenada “08640” vem escriure aquest editorial: “Tenim un MP3 a la butxaca i pantalla de plasma al menjador i a l’ordinador. Comprem infinitat de melodies per als mòbils i no hi ha un espanyol que no en tingui. L’enciclopèdia de casa va deixar pas al Google que paguem cada mes. Hi ha llars amb dues persones i tres cotxes, o quatre a casa i un ordinador per a cadascú. La hipoteca és el plat principal del dia i com pagar-la és la prioritat. Ja no escrivim cartes i els segells es venen cada vegada menys. Els e-mails són efímers, serveixen per a una comunicació eficaç, encara que immediata i volàtil. La conseqüència inevitable és una pèrdua d’informació massiva. És més probable que sobrevisqui una carta escrita fa cent anys que un e-mail d’ahir. L’obsolescència planificada ens fa anar canviant de model de cotxe, de mòbil i de roba, però també és cert que no passa res si ens quedem amb el que tenim. Ens bombardegen constantment amb anuncis des de la tele, la publicitat, les revistes, els diaris, les promocions, les rebaixes, els descomptes, les possibilitats d’hipotecar-se cada vegada més i d’estar lligats a una maquinària industrial de compres i despeses permanents. Cadascú pot alliberar-se’n quan ho desitgi”.
I no ha perdut molta actualitat, oi? Aquests dies terribles, d’incerteses permanents i constants, on cada moment és diferent i quan preferim viure realitats i complir els somnis el més aviat possible, les coses materials passen a un segon pla. O haurien de passar. Hauríem d’estar el més equilibrats possible, recolzant als més vulnerables i a prop, o més a prop d’amics, família… Si amb aquesta pandèmia no hem entès el sentit de ser cada dia més humans, ens queda un llarg camí per recórrer.
