El Mercat Municipal, inaugurat l’octubre de 1932, reunia un bon nombre de parades de comerciants, bàsicament del ram de l’alimentació. Hi havia peixateries com la d’en Martells, la de la Nati, carnisseries com la d’en Xioi, d’en Tarrida, d’en Ramon Guapo, d’en Baró, queviures com els de n’Esteve, d’en Bach, d’en Fornells i Farraguets…. verdures i fruites com les de Jové, de la Montserrat Bel, de n’Estruch, d’en Vallès….
Una idea aproximada de com es vivia en aquells anys, ens la poden donar les següents dades: un quilo de pa costava 6,5 pessetes. El pa havia de pesar el quilo i, la diferència, el forner l’arrodonia amb un tros de pa o coca, que ja es tallava amb aquesta intenció i que s’anomenava “ torna”. D’entre els productes alimentaris habituals, en destaquem els preus, en pessetes, dels següents: un quilo d’arròs, 9,50, un quilo de patates, 2,20, un quilo de carn de bé, 20,20, un quilo de lluç, 20,40, un quilo de sucre, 8 i un litre de llet, 3,35.
Si tenim en compte el sou d’un teixidor, de 110/120 pessetes setmanals, no costa gaire veure com devia ser de complicat tirar endavant. Existien, no obstant, les Cartilles de Racionament, que s’implantaren l’any 1939 i que perduraven encara en aquells anys, amb l’objecte de pal·liar l’escassedat d’aliments. La cartilla facilitava l’obtenció de quantitats limitades d’alguns productes, a un baix cost, però els productes inclosos en aquesta eren pocs i les quantitats que se’n podien adquirir eren molt reduïdes. Hi havia cartilles de racionament de tres categories: de 1ª, 2ª i 3ª. En aquestes cartilles hi figuraven els productes que proporcionava la Comissaria d’Abastaments, principalment, cigrons, oli, sucre, cansalada i, de tant en tant, cafè, xocolata, codonyat i sabó, més rarament, carn, llet i ous. El pa era moreno o integral (ja que el blanc era un producte quasi de luxe) i s’expedia a raó de 150 a 500 grams per cartilla, per persona i mes, quantitats clarament insuficients, la resta s’havia de comprar, quan se’n trobava, a preus molt més alts o mitjanament una pràctica que en aquells temps d’escassedat s’havia introduït i que era anomenada “estraperlo”, és a dir de forma il·legal, assimilada a una espècie de mercat negre.
La pesca al riu proporcionava alguns peixos que passaven a formar part de l’alimentació de les famílies, especialment d’aquelles en que algun dels seus components era afeccionat a la pesca. Carpes, barbs, bagres, i especialment les anguiles, eren molt apreciats. El riu, malament, també era causa de la mort d’algunes persones: difícilment passava un any sense haver de lamentar alguna mort per ofegament, quasi sempre de nois joves que anaven a banyar-se els mesos d’estiu (pensar que algun dia podria haver-hi al poble una piscina pública, era un somni).
El menjar ambulant era habitual en aquells anys. Hi trobem el popular “Pèpis” Josep Font Garriga (1926-1983), que, amb un carretonet, anava pels carrers venent colònia i productes d’higiene. Els drapaires, tocant la trompeteta i cridant “a la pell de conill” (que era molt apreciada en aquella època), feien la seva aparició en els nostres carrers, recordem en Castiella, en Cortiella i n’Agut, i no hem d’oblidar els populars esmolets i els xarlatans, que comerciaven amb tot tipus d’estris.
Les vaqueries eren l’establiment habitual per aconseguir la llet, que calia bullir. La varietat de productes que oferia el comerç era molt reduïda, a excepció de la llet, que depenia de la vaca productora i s’expenia amb diferents qualitats i preus.
Dintre l’economia olesana, les produccions agrícoles que més destacaven eren els productes de l’hort i de la vinya. Especialment el conreu de l’olivera, que ocupava un lloc destacat, possiblement perquè el tipus d’olivera que tenim a les nostres vinyes, la palomar, és d’una varietat mol poc estesa i dóna un oli d’excepcional qualitat. La producció d’oli de l’any 1950 va arribar als 80.000 litres i obtinguts entre les quatre premses que funcionaven; la Nova, la de cal Matas, la de cal Jané (Fillet) i la de cal Boada (Oleguer). L’any passat només se n’havien recollit 900 litres. Les variacions considerables de producció entre diferents anys son habituals; normalment es diu que un any bo en segueix un de dolent, aquell 1949 fou molt dolent.
Una característica associada a la recol·lecció de l’oli era la presència de penellons a les mans dels qui s’hi dedicaven, produïts pel fred. Un altre conreu important a la nostra vila en aquell temps era el raïm. Molts olesans treballaven vinyes de petita extensió d’on obtenien vi d’una qualitat mitjana. A les vinyes fora del poble, per arribar-hi, s’havia de fer un camí bastant llarg amb carro o amb ruc si no, a peu. A Olesa no hi havia la cultura del vi que tenia, per exemple, el Penedès i no s’hi produïen vins d’alta qualitat.
Escaroles, tomàquets, mongetes, cigrons, patates, etcètera, eren de collita en petits horts i ajudaven notablement l’economia familiar. El conreu dels horts que hi havia al terme, en aquells temps, era intensiu; pràcticament podríem dir que tots els terrenys a on podia arribar l’aigua, i que fossin suficientment plans, eren aprofitats com a horts productors de les tradicionals hortalisses per el consum familiar. Els que disposaven d’extensions de terra més grans tenien parades al mercat on venien els seus productes, alguns, pocs, destinaven la seva producció al mercat de Terrassa, on eren especialment apreciats, entre aquests podem recordar els Pomés Navarro, Sadurní, Jorba… Possiblement això els permetia vendre més grans quantitats a millors preus els seus productes, però a expenses de suportar un transport que en aquells anys es feia majoritàriament en carros, per una carretera amb un seguit inacabable de corbes, que feia que el desplaçament d’Olesa a Terrassa representés més de quatre hores. Per sort fer aquest trajecte en camió no va trigar massa.
Elies
PD: una part de l’article tret del Llibre “50 anys d’història olesana”, d’Alfons Bayona i Elies Valldeperas. Menció especial del Premi Recerca Vila d’Olesa 2008.
