Cinc anys sense tu, papa. El 3 de novembre del 2017 quedarà gravat a les nostres vides, ja que aquell dia vas marxar sense voler fer-ho, lluitant amb totes les teves forces, una força que ens mantenia aferrats al teu fil de vida mentre estàvem al teu costat la mare, el tiet Jaume, l´Enrica (la teva jove a la qual consideraves filla) i jo mateix.
Moments que fan mal en recordar-los, moments que sembla que cicatritzen, però que sempre sagnaran perquè la teva absència encara provoca dolor, un dolor que minva amb els records, les vivències, els consells, i els retalls de vida que vàrem compartir al teu costat. El buit de la teva absència sempre ens acompanya, però et recordem en tot moment i qui recorda no oblida.
Un mot o una imatge per molt que semblin intranscendents, ens porten a rememorar aquella vida al teu costat: la mare parlant de tu quan olora una rosa o una llimona acabada de collir, l´Enrica quan cuina els plats que t´agradaven menjar o jo quan parlo de qualsevol esport que ens apassionava. Això és amor i estima en estat pur perquè sempre estàs present en les nostres vides.
Gràcies per ajudar-me a tirar endavant, gràcies per recordar-me que el teu pas per aquesta vida no ha estat en va, gràcies per fer-me ser el que soc i per regalar·me l´educació i els valors que utilitzo amb els de casa i amb els amics més propers.
La mare segueix camí dels 92 anys, l´Enrica i jo la cuidem perquè és el nostre pal de paller, perquè mereix tot el nostre amor i atenció!.
Un petó molt fort per a tu papa, ja saps que cada nit abans de tancar els ulls et miro i em somrius… fes un petó al tiet Jaume (que el pròxim 16 de novembre farà tres anys que també ens va deixar) i a la Mercè (la meva sogra, que ja fa set anys que no està amb nosaltres). T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre!.
Jaume Mañà i Casals
