El dia 29 de març farà cent anys que el primer tren dels actuals Ferrocarrils Catalans arribava a Olesa. Creiem que és un encert commemorar la inauguració d’una infraestructura bàsica com és el cas d’un ferrocarril. Es tracta d’un mitjà de transport del qual ens servim de manera quotidiana i que facilita la nostra mobilitat, sense que ens parem a pensar que no ha existit sempre i que la seva realització va exigir enormes capitals, quantitats ingents de treball, i la utilització de capacitats tècniques molt avançades en el seu moment. Aquest article dedicat a commemorar el 100 aniversari de la línia de Martorell a Olesa de Montserrat esdevindrà un instrument rellevant per esmenar aquest oblit.
El Ferrocarril de Martorell a Manresa va ser la primera línia que va construir la “Compañia General de Ferrocarriles Catalanes, S. A.” (CGFC).
El primer tram de la nova línia (Martorell-Olesa) va ser inaugurat el 29 de març de l’any 1922 i el seguiren les seccions d’Olesa a la Puda (26 de juliol de 1922) i de la Puda a Monistrol (29 d’octubre de 1922), encara que la difícil orografia de la zona retardaria fins al 22 d’agost de 1924 l’entrada en servei del tram Monistrol-Manresa.
L’arquitectura emprada al F.C. Martorell-Manresa diferia substancialment de l’utilitzada fins llavors a les línies ja existents, tant pel format i l’amplària dels edificis, com per l’estil en què foren construïts, que era de clara influència germànica.
Els edificis de viatgers de les sis estacions intermèdies (Abrera, Olesa, Monistrol-Central, Monistrol-Cremallera, Castellbell i Sant Vicenç) tenien un idèntic disseny. Constaven de planta baixa i pis i estaven prolongats per la part davantera per un annex que albergava l’enclavament i el despatx del cap d’estació, el qual tenia així una perfecta visió de tots els moviments que es realitzaven a les vies. La decoració exterior dels edificis era força vistosa, ja que a la planta baixa era de maó vist a les parets i de pedra i estucat el sòcol, els marcs de portes i finestres i els angles dels cantons. El primer pis, que estava separat de la planta baixa per una franja de ceràmica bicolor, tenia les parets d’estucat blanc, encara que s’emprava com a element decoratiu l’entramat de travessers i traves de fusta envernissada. La teulada també era força característica, ja que era a deu aigües i estava composta de teules esmaltades planes, i es complementava amb una marquesina del mateix estil que cobria una part del frontal de la planta baixa.
L’estació d’Olesa està situada al quilòmetre 35,942 de la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i al límit sud del nucli urbà de la vila, a la plaça del Doctor Fleming.
Aquesta estació, construïda entre els anys 1921 i 1923, era una de les més importants de la línia, tant pel fort tràfic que s’hi produïa, a causa de les colònies industrials existents al seu voltant, com per la seva ubicació geogràfica dins la xarxa, que la feia lloc obligat dels encreuaments de trens. L’estació va arribar a disposar de vuit edificacions i de sis vies: la via general (via 1); la via desviada (via 2), que tenia 350 m de longitud; la via de mercaderies (via 3), que feia 325 m de llargària i servia els molls de càrrega; dues vies mortes (vies 4 i 5), que tenien respectivament 65 i 85 m de longitud i s’empraven per a estacionar vagons (posteriorment la via 5 passaria a formar part de la via 2), i una via d’enllaç (via 6) que feia 75 m de llarg i unia diferents vies amb el ramal industrial de la Industria Olesana, S. A.
L’edifici de viatgers estava situat a la dreta de les vies i, amb una superfície de 129 m² tenia planta baixa, pis i golfes. Fou construït d’obra i maó i la teulada era a deu aigües amb coberta de teula plana. La planta baixa disposava d’una sala d’espera general amb la taquilla, d’una sala d’espera de 1a/2a classe, d’un despatx per al cap d’estació, d’un despatx per a la facturació, d’un magatzem per als equipatges i d’una habitació destinada a lampisteria. El primer pis, al qual s’accedia per mitjà d’una escala interior, estava dividit en dos habitatges, compostos de menjador, cuina, servei i dues i tres habitacions respectivament.
A la seva esquerra es trobava l’edifici dels serveis, que feia 18 m² i fou construït de maó i teulada a dues aigües amb coberta de fibrociment; el seu interior estava dividit en dos departaments (per sexes), als quals s’accedia per portes laterals.
A la dreta de l’edifici de viatgers hi havia en primer lloc un edifici destinat a cantina, que era d’una sola planta, feia 16 m² i fou construït de maó i teulada plana. A continuació es trobava un dipòsit elevat d’aigua, que fou construït de formigó i tenia 24.000 litres de capacitat, i una petita casella, que tenia 2 m² i va ser bastida de maó amb teulada de teula fina, que cobria un pou de 12 m de fondària. Uns metres més enllà hi havia una casella del servei de Via i Obres, que feia 17 m² i fou bastida amb blocs de formigó i teulada a dues
A l’altre costat de les vies hi havia els dos molls de mercaderies. El primer (via 3) tenia dues seccions: una de moll cobert de 178 m², bastida amb pilars i encavallades de fusta i teulada a dues aigües amb coberta de teula plana, i una de moll descobert, de 133 m², bastida amb terra de farciment i murs exteriors de pedra. L’altre moll de càrrega (via 4) era descobert, feia 400 m² de superfície i estava destinat gairebé en exclusiva als vagons destinats a la propera colònia tèxtil de Can Sedó.
Completaven les instal·lacions de l’estació dues andanes, de 195 m (via 1) i 175 m de longitud (via 2), i una bàscula per a vagons i una grua d’accionament manual, ambdues ubicades a la via 3.
Avui dia l’estació d’Olesa disposa de tres vies, dues andanes i dues edificacions. L’edifici de viatgers conserva el disseny exterior original (amb una nova teulada de pissarra negra), però el seu interior ha estat substancialment modificat.
Antoni Pérez i Solsona
Cronista de la vila, març de 2022
Nota: Informació extreta del llibre “Els Ferrocarrils Catalans-IV: Arquitectura i arqueologia industrial”, de Carles Salmerón i Bosch. Volum 6C de la col·lecció Els trens de Catalunya. Editorial Terminus, Barcelona: 1991, pàg. 59 a 66.
