Bernardo Cortés: persona singular, no personatge

Temps enrere vaig tenir l’ocasió de tractar amb moltes persones que avui se’ls titllaria de personatges. Certament que ni havien moltíssims que es buscaven la vida com podien, sobre tot per la plaça Real i les rambles de Barcelona. Els anys vuitanta Barcelona feia bullir l’olla, hi havia molta vida pels carrers (també moltes corredisses) i no com ara que sembla mes un parc temàtic. Aquells anys tot era més eclèctic però més autèntic, no hi havien zones de confort, els extrems anaven de la ma malgrat que alguns personatges l’única preocupació que tenien era la de buscar-se la vida amb molta cara dura.

Per mi, eren aquests els personatges, gent que no donaven res a canvi, vividors. A mitjans dels setanta vaig començar a tocar la guitarra seriosament, volia ser concertista i compositor. I a la que vaig tenir tres o quatre composicions vaig agafar a la Júlia (era la meva guitarra) i cap al metro. Volia veure si la gent es pararia per escoltar-me. Els diners eren secundaris però també necessaris.

Poc temps desprès vaig passar del metro a tocar a la Plaça del Pi i va ser allà on vaig conèixer a molts personatges singulars: en Xesco Boix, l’Ocaña, en Pepe Otal (avui tots ells ja no hi son) al Ramon Muns i d’altres que en aquests moments em falla la memòria.

Anys més tard, quant em podia permetre anar a la Barceloneta un cop per setmana a fer una paella va ser quant vaig conèixer al Bernardo (llavors encara no el feien sortir per TV3). Desprès de donar-li les gràcies per les seves cançons i de contribuir una miqueta al platet de la seva economia li vaig preguntar d’on venia: “Vinc d’Olesa de Montserrat, es allà on faig nit”; “Jo també soc d’Olesa”, li respongué. Ni ell ni jo ens vàrem preguntar de quina casa érem (pregunta important i típica per un sector d’olesans amb reminiscències caciquils), i a partir de les hores, cada vegada que ens trobàvem, fos per la Barceloneta o fos pel Barri Gòtic, ens regalàvem unes salutacions plenes de cordialitat i de respecte.

Els que varen convertir al Bernardo amb un friqui, tenen nom i cognoms, ells si que ho son de friquis!

Els catalans encara tenim la costum de posar mots, i si son una mica despectius la rialleta està servida. Si fos per mi, posaria una placa a la casa d’Olesa on pernoctava que digues: “Aquí hi visqué una persona singular. En memòria de Bernardo Cortés. Un tros de pa”.

Pep Sibina

Article anterior
Article següent

Comentaris

  1. Vaig conèixer personalment al Bernardo Cortés. Va ser un migdia del 28 d’Abril de 1989. Feiem una parlla amb uns companys/es educadors/es socials ja que haviem passat un concurs/oposició per a ser fixes de plantilla. Vaig demanar permís per cantar amb la guitarra per a ells. Ell me’l va donar (era la seva zona de treball) i els companys ho van agrair.
    Vaig tractar amb el màxim respecte al Bernardo, com es mereixia. Jo també havia actuat al carrer, com refereix l’amic i company Pep Sibina. anys després, treballant a Serveis socials de l’Ajt. de BCN, vaig doctorar-me en Filosofia i Ciències de l’Educació. La ètica i el respecte per davant de tot.
    Ramon Muns Andreu. Salut i utopia!!!!

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Terra i Mans

Música al Mercat

Fira del vi

Compres conjuntes

Farmàcies de Guàrdia