La traducció en francès de “cunyat” és beau-frère que seria com dir “bonic germà” i és que el Ton, per a mi, era això… un germà. Molt familiar, carinyós, detallista, amorós, però per damunt de tot, era protector. Molt protector. Exageradament protector. Fins i tot algú que el conegués molt, podria gosar dir que era embafadorament protector, de tot i de tots. I és que el Ton no sabia que eren els límits, mai en tenia prou. Un mestre de la perfecció.
Quan algú se’n va, sentim un infinit dolor al pit. Que ens ofega i ens costa respirar. Aquesta pressió puja fins que ens fa plorar.
El buit que ens deixa esdevé abisme. Però quan més perdut estàs… quantes més llàgrimes has vessat… t’adones que el dolor que sents, no prové d’un forat, sinó dels milers de records que ens ha deixat. Instantànies meravelloses i inesborrables que perduraran en el nostre particular àlbum dels records. No com una llosa, sinó com un tresor.
El seu somriure contagiós ens acompanyarà sempre, aquesta imatge que ens endurem d’ell la portarem gravada al cor. Tanquem els ulls i emmirallem-nos d’ell, i durant uns instants el dolor s’alleugerà i esdevindrà pau.
Gemma Valls Graells
23/12/2021
