La torre del rellotge i la masia de Can Llimona (bé cultural d’interès local) són els emblemes arquitecturals definitoris i característics del panorama olesà, concentren la significació iconogràfica equivalent a l’entitat estètica que desprenen monuments com la torre Eiffel o l’edifici del parlament de Budapest, això sí, a un nivell més provincià i ocupant uns quants esglaons per sota pel que fa a l’escala de transcendència cultural i universalitat que aquests elements paisatgístics nostres tenen fora dels límits municipals. Reprenent el tema de la formidable exhibició d’enginyeria que s’alça al mig de París, vull recordar que en el moment de la projecció i construcció d’aquell monstre d’estètica industrial no va quedar exempt de fissures entre apòlegs i detractors. Va indignar a una part de la intel·lectualitat del moment els quals van redactar un manifest de desacord sigant per uns irats Guy de Maupassant, Alexandre Dumas fill, Leconte de Lisle, Sully Proudhomme o Charles Gounod. Desacords i discrepàncies entre criteris i preferències estètiques.
Si intentéssim esbossar una situació que establís cert paral·lelisme amb l’activisme engendrat pel descontentament que inspirà la construcció de la representativa torre al sofrent cenacle de doctes parisencs, però dins d’Olesa i a causa d’un supòsit de menys transcendència com ara l’estat de declivi de Can Llimona, dubto que el nivell d’indignació arribés a penetrar ni tan sols l’epidermis del gruix dels olesans. Entenc que no és una problemàtica de primer ordre i que en cap cas demana, malgrat la gravetat de les circumstàncies, una resposta sacrificial ni cap exercici cruent com immolar-se a l’estil Bonzo, ni de bon tros emprendre voluntàriament cap via sàdica de les que pugui contemplar el martirologi de capaçalera, ja que la sort de la masia possiblement encara no es troba en el punt de pregar que se l’imparteixi el sagrament de l’extremunció. La seva agonia estacionària no és un maldecap peremptori que hagi d’exigir actuacions estel·lars de conscienciació que suposin donar-se mort estavellant el crani contra els murs de la masia en qüestió, al més pur estil d’un dels suïcides de la Divina Comèdia, Pier della Vigna, buscant mentalitzar a la població sobre aquesta problemàtica particular, o tanmateix a l’espera d’aconseguir cert ressò mediàtic per tal d’espolsar les lleganyes a les autoritats sempre abstretes contemplant-se el melic.
La sensibilitat per les ruïnes és un fenomen comú i tot aquell que es complau veient les misèries de les perifèries industrials i les desolacions dels camps i vinyars, pot ser motiu d’excelsa gaubança l’oferta que Olesa ofereix. Podem interpretar a partir dels diferents tipus de mirades la realitat de Can Llimona. És clarament explícit l’estat decadent d’aquesta hisenda del s.XII tan present, admirada i integrada en el paisatge. Amb prou feines perviu aquesta masia olesana, a causa de l’inexorable pas del temps i sobretot per l’actitud negligent dels propietaris. Ha anat perdent la seva empremta evocadora dels vestigis i rudiments de la vida a pagès per passar a mostrar el marcit aspecte actual. Veiem la façana frontal aterrida per la freda indiferència, així mateix la teulada a dues aigües roman castigada per la intempèrie; el portal adovellat al pati d’accés és una expressió absoluta d’un estat d’ànim de defalliment miserable; podem intuir que l’estat de conservació de les precàries compartimentacions interiors de canyissada, amén de l’embigat, i tots els murs de tapial han sofert la mateixa sort de colpidor desdeny.
Davant l’estampa exhibida en l’actualitat per aquest conjunt icònic del nucli agrícola del municipi un pot inferir un cert tipus d’afectació romàntica a la seva mirada en el precís moment en què assimila estèticament allò que veu. Imbuit per l’aire decrèpit que exhala, l’espectador sorprès pel que sembla un accés de lucidesa pot descobrir aquell encant vinculat al concepte de sublim que encarnen algunes consuetudinàries obres pictòriques. Aquest pot descobrir-hi, depenent del grau de suggestió, les rèmores de l’obra paisatgística de Friedrich o tanmateix els exteriors de Modest Urgell quan irradien aquella astènia atmosfèrica carregada de drama. Algun altre flâneur es veurà transportat fins a l’art d’un Arnold Böcklin però castrat del component oníric que distingia la seva pintura. Aquest episodi de captació hedonista o estètica de l’entorn esdevé més passador i flegmàtic si discriminem el component simbòlic que poden allotjar subreptíciament les vistes per simplement assimilar l’apreciació contemplativa del paisatge. Exhaurit l’interès momentani després d’una mirada quallada d’insubstancialitat, els mateixos ulls insensibles als matisos ja no distingeixen tot allò que els queda fora de camp. Només guaiten per l’espiell i ignoren tota la resta d’elements que s’hi conjuguen en aquest indret, com ara l’attrezzo conformat per objectes que no els desperten ni intriga ni interès. En el dia d’avui hi podem trobar les caixes de propilè sembrades igualment per tot el camp, també els hivernacles plàstics esquinçats i decaiguts que enlloc d’oferir protecció als vegetals més aviat demanen unes cures intensives, o els sòls submisos, fatigats i despullats en mans de l’agricultura convencional amb els tractaments fitosanitaris de síntesi. No podem oblidar com en contraposició al gruix de finques abocades a encimbellar la meravellosa Palomar, l’olivera de nova plantació a la finca de can Llimona s’ha regenerat la seva presència seguint criteris merament productius a partir de l’organització en fileres, conduïda en espatllera i mostrant un marc de cultiu d’alta densitat.
Recuperant el tema de la missiva escrita per part de l’intel·lectualitat francesa davant del projecte del disseny d’Eiffel, no trobo gens inapropiat, ni remotament inadequat escriure alguna ratlla dedicada al cas de Can Llimona amb certa intenció crítica. És del tot inversemblant arribar a plantejar-se, en un intent per emular mantenint el paral·lelisme amb els confrares sapiencials gavatxos, la confecció d’un manifest rubricat pel gremi d’erudits de la municipalitat, ja que estem al davant d’una propietat privada en usdefruit d’un masover i lògicament cadascú amb casa seva fa allò que li segrega el baix ventre sempre que no contradigui les normatives i regulacions.
Podem agregar, en última instància, que l’obvi estat de decaïment que traspua Can Llimona és d’índole moral, o més aviat de la manca d’aquest principi. L’evident caràcter desidiós l’embolcalla amb una aura tangible de desolació. Assistim dia rere dia, tal com ens succeeix a tot ésser viu a mesura que creua l’equador de certa edat, a la davallada en la línia que marca l’evolució de la seva vitalitat.
Tots aquests ingredients fan la seva contribució a l’hora de ressaltar l’estat anímic que traspua aquest popular punt de la zona agrícola olesana. Dins de les diferents interpretacions existents que puguem fer sobre aquest indret i del seu estat actual, considero preeminent, per damunt de la lectura emocional, la interpretació simbòlica del conjunt de Can Llimona i ara com ara l’entenc com a transmissor en clau al·legòrica de la deficiència en què s’ha gestionat a escala de consistori la protecció dels espais protegits tipificats com a béns culturals. Els elements del paisatge ens contagien el derrotisme que trasllueix la façana degradada de la masia, la qual esdevé el significant que condensa i sembla empès pel propòsit d’evocar-nos el nostre malmès (o tocat de mort) nucli antic, ja que sembla talment que conté una narrativa que em fa pensar en la vulneració dels plans de protecció del patrimoni urbanístic sempre vulnerat a mans de l’especulació immobiliària. És un dels molts mals endèmics i igualment funest que no tenen cap altra finalitat que emmusteir les nostres retines. L’entorn agrícola olesà recull tot un itinerari d’indrets tristos, dels quals ningú en parla i que transmeten realment la sensació que allà s’hi han buidat unes golfes infinites, inacabables, que no deixen de regurgitar-hi tot allò que detesten.
En la mateixa línia trobo igualment interessant subratllar l’afany d’alguns conciutadans per fer apologia de la desfiguració, enlletgint el nostre entorn aportant on no pertoca un sembrat d’arquitectures hòrrides, igualment sorgides d’alguna malaltia intestinal, les quals semblen ben bé erigides per inspirar una reacció de disgust. No només passegem per la zona agrícola sinó que també assistim simultàniament a l’experimentació visual d’una categoria diferent integrada en la matriu de la idea estètica de la lletjor: és l’esperpent.
En el moment de la seva percepció supuren un caràcter inequívocament grotesc, irrisori per la ridiculesa o fins i tot escatològic, doncs, ja em disculpareu, però personalment em suggestionen a pensar en matèria fecal. Tanmateix trasllueixen l’absurd, ja que trobo demencial la pervivència d’aquests ‘cortijos’ abjectes, xalets furtius o tuguris brutals en la seva tosquedat, els quals s’hi troben diluïts tots els materials, edificats amb poc judici i moltes pretensions, sobretot la d’evadir les directrius municipals jugant a la picaresca a partir d’invectives formulades gràcies a una mixtura d’astúcia i malícia. Podem definir-les com a habitatges parasitaris atès que han creat paratges residencials com el de Les Comes. La seva proliferació guarneix el nostre paisatge agrícola amb traços que ens aproximen a la noció de kitsch, doncs hi trobem reflectits principis que comprenen l’equació que defineix aquest concepte. En moltes construccions s’hi engasten trets idiosincràtics de tal sensibilitat com ara l’acumulació d’elements o altres particularitats del kitsch com la gramàtica de l’antifuncionalitat tècnica i els disvalors estètics, ambdues instal·lades en l’ús de solucions ornamentals extravagants. Tampoc no veig necessari entrar en detalls sobre casos concrets que concorren en l’associació sinonímica entre kitsch i mal gust.
La proliferació ‘extramurs’ de barraques que han evolucionat en residència a cop de formigó s’ha desenvolupat, segons sembla, gràcies a la total sensació d’impunitat que ha insuflat el pas del temps, acompanyant-se de la sensació fal·laç que tot és engolit per l’oblit, a uns propietaris que possiblement encaren un futur força magre pel que fa a la conservació incòlume de la teulada damunt dels seus caps.
A simple vista d’un assidu transeünt de l’entorn natural, segons sembla, un grapat de persones ha decidit convertir en activitat lúdica la transgressió de la normativa urbanística vigent, inclús la precedent, referent a l’explotació dels sòls rurals no urbanitzables, i ho han fet des d’un posat de supèrbia i des de la ja esmentada esbalaïdora tranquil·litat. Podem asseverar que aquesta immunitat només ha pogut ser atorgada des d’un clar exercici de nepotisme perquè no hi ha manera alternativa d’entendre el cas concret, per exemple, d’una finca, que no dubto a tipificar com aberrant, a la què concretament se li hagi donat carta blanca per realitzar l’aplanament salvatge tot trencant el pendent natural per atalussar, a base de l’abocament de runes i sorres provinents d’enderrocs d’altres obres. És evident que aquesta maniobra put a corruptela i amaga l’aquiescència pràcticament garantida de l’agent rural de torn (d’aleshores). No hem de descartar la possibilitat que tot aquest desori d’irregularitats urbanístiques impliqui a figures que han ocupat poltrones més elevades en temps pretèrits. Qui s’ha involucrat veladament en l’escàndol de tal creació? Sens dubte i des de diferents angles l’abominable es troba inserit manifestament arreu del nostre poble.
Jordi Abellán Sastre
