“La meva mare va estar més de vint anys sense sortir al carrer”
La tradicional botiga “La Palmera” ha tancat després de 7 dècades d’història i tradició a Olesa. En aquesta entrevista, Samuel traça un recorregut des dels seus inicis fins a aquests dies.
P: Quan es va obrir “La Palmera”?
R: Els inicis d’aquesta botiga van ser l’any 1948 per part dels meus pares. Havia estat oberta abans de la guerra durant un temps, però l’any 1939 es va tancar. La casa on hi és la botiga era dels meus avis, Samuel Gonell Seguer i Gertrudis Gonell Seguer, però el que va començar a vendre vi va ser el meu pare, Amadeu Gonell. Han sigut 70 anys des d’aquell 1948 i des de que els meus pares es van jubilar, la vam continuar la meva dona i jo, que no teníem ni ganes ni idea de seguir-ho, doncs teníem les nenes joves i la meva dona no sabia si trobaria feina o no, vam decidir seguir. I ara que es jubilarà, hem decidit tancar la botiga. Aquest és el factor principal.
P: Alguna altra raó?
R: Hi ha afegits, com que a dia d’avui, entre els paquistanesos que en tenim a aquest poble, els supermercats, Internet, etcètera, et puc dir que fa quatre o cinc anys que estem posant diners cada mes. Em diuen “no tanquis”, però jo sé que aquesta botiga al Port de Barcelona on s’han posat de moda les tavernes, jo ho faria, però en un poble com Olesa amb el poder adquisitiu que té el jovent ara, és molt difícil. És difícil si et vols diferenciar dels supermercats, com hem fet nosaltres, que en tenim genero molt més car que ells no tenen, perquè son vins de qualitat, tenim ampolles molt antigues, molts vins.
P: Per què es diu “La Palmera”?
R: Això si que no ho he sapigut mai, ni t’ho puc dir. El que sí et puc dir és que 30 o 40 anys enrere i menys també, voltaves per Olesa i tothom sabia on hi era La Palmera, perquè aquí venia tothom, des de la gent d’alt standing del poble, fins al més pobre.
“La branca d’olivera penjada al balcó volia dir que allí es venia vi a granel”
P: Quins records tens dels anys de glòria?
R: Encara em recordo quan passaven per aquí el ramats de bens que anaven cap a l’escorxador, el carrer encara no estava asfaltat, hi havia un “manso” (al que seguien tots) amb un cascavell, es parava, entrava a la botiga i a sota de les botes de vi teníem un resaltable que agafava les gotes que gotegen, doncs ell fotia el seu got de vi i marxava cap allà.
Els carros dels carreters també es paraven aquí i al “macho” no calia que el diguessin que esperés, el “macho” es parava tant punt com arribava a La Palmera. Molts anys enrere aquí es reunien molts clients aquí a l’acera, no en cadires ni bé assentats com ara estan a les terrasses dels bars, sinó en taules, tamborets, el que fos, i es portava el “Carrousel Deportivo”, passaven tots els diumenges a la tarda aquí fora, amb un got de vi, un cafè, el què fos.
P: Clar, abans funcionava com a taverna…
R: Si, com a taverna-taverna, taverna en la qual es dispensaven cervesa tirada (no sé si aquí a Olesa hi havia molts més llocs); hi havia el got més gros que eren dos litres i venia molta gent de fora també, es fotien els dos litres de cervesa i com que abans no hi havia control d’alcoholèmia, marxaven on fos. Al matí venien majoria de paletes, de la Cico (una cooperativa de construcció que ja no existeix) i molta gent a fer la barreja. La botiga s’obria a les cinc del matí fins a les 12 de la nit, els 365 dies de l’any. Nosaltres quan érem petits, menjaven per torns, menjava el meu pare, després la meva mare, teníem una dona que ens cuidava i ajudava a la meva mare a les feines de la casa i després nosaltres.
P: Es vivia dins de la botiga…
R: Si, i això que et diré no és mentida: la meva mare va estar més de vint anys sense sortir al carrer. La meva iaia Lola anava a la plaça, comprava, li deixava el que fos a la meva mare. La meva mare, s’aixecava, esmorzava, sortia al taulell i fins la hora de dinar o de sopar, ella estava a la botiga, ara no troba a faltar sortir al carrer. Ella té 88 anys, el meu pare es va morir fa dos anys.
“La botiga s’obria a les cinc del matí fins a les 12 de la nit, els 365 dies de l’any”
P: Quan veu deixar “la taverna” per “la botiga”només?
R: Lo que ara s’ha posat de moda a les vermuteries, aquí ja es feia, però ho vam deixar de fer sobre l’any 1976 o així quan jo me’n vaig anar a la mili, perquè això donava moltíssima feina i a més a més, els meus pares ja es cansaven, jo no em dedicava a ajudar-los, tenia la meva feina a l’Ajuntament; per això es va deixar de fer el que era “la taverna”, encara que el taulell original encara hi és.
P: Què li pots dir a la gent d’Olesa?
R: A la gent d’Olesa sí que vull agrair: a tota la gent que durant aquests setanta anys ens han donat confiança i la seva fidelitat amb La Palmera, i que hagin estat aquí des dels meus avis, els meus pares i amb nosaltres. Han estat tres generacions, des de la meva avia Gertrudis, que feia uns cargols i les mongetes que a la gent li agradaven molt, després els meus pares i per últim, la meva dona Juani, que és la que ha estat més aquí.
P: Què fareu amb tot l’estoc que encara hi és?
R: Fa algunes setmanes que ja estem liquidant tot, hi ha molta gent que ve i compra bastant, però encara em pregunten “A on hi anirem a buscar el vi?” Nosaltres hem buscat l’adreça de la bodega més a prop que poden trobar el vi que venem aquí, tenim el mateix subministrador des de fa més de 40 anys i és a Sabadell. I també molta gent es preocupa també pel vermut perquè venen de molts llocs a buscar-lo, tenim l’adreça d’una bodega de Sant Vicenç dels Horts que tenen el mateix vermut que venem aquí.
Amb la resta, anem liquidant coses, perquè imagina’t que al magatzem hi ha cinc vegades més de lo que hi ha aquí. Intentarem anar venent mica en mica, sobre tot en pla col·leccionista, no com a botiga perquè ens vam donar de baixa a finals d’octubre, però sí com a particular.
08640
