Moltes vegades una cançó es converteix en un disparador que supera el màgic moment del full en blanc, el buit que aviat s’omplirà de paraules, reflexions i opinions, en aquest cas.
“Me estaré perdiendo algo
y no me doy cuenta
tendré que subir el tempo
o me quedo afuera.
Pasa rápido,
todo pasa muy rápido
nadie sabe dónde, cuándo y cómo
pero hay que llegar”.
Ho deia Marcela Morelo en alguna part de “La tortuga”.
El vertigen de la informació, i també de la desinformació i els “bulos”, ens deixen cada vegada menys temps per aturar-nos a pensar i veure com ens movem. Destinem molt de temps a intentar dilucidar què és veritat, quines són les mitges veritats i on hi ha les falsedats. Com ens informem realment? De vegades fa la sensació que sempre estem un pas per darrere de les notícies que ens arriben o de les circumstàncies que ens envolten. Ens vam quedar amb menys reacció que un tanc de guerra. Aleshores és tan així, que tot passa tan ràpid? O serà la manera com ho vivim? Quin temps destinem a allò que realment ens interessa, a allò que ens dóna sentit després de despertar-nos cada dia?
Hi ha poques certeses, massa incertesa: les dinàmiques habituals van deixar de funcionar i han canviat, encara que no sabem en quina direcció i ens costa adaptar-nos, precisament per la ferocitat del que és efímer, que no ens deixa marge per habituar-nos i encara menys per gaudir de noves experiències. Constantment ens apareixen novetats i no podem assimilar-les íntegrament, cosa que ens genera ansietat per quedar-nos fora, però, de què?
Les xarxes, al ritme d’algoritmes teledirigits, ens bombardegen amb consells i trucs de tota mena: salut, bellesa, psicologia, estratègies, emprenedories, viatges, frases motivadores i un ampli assortiment de tècniques i tàctiques per convertir-nos en “millors” persones. Després del tiroteig incessant, seria un bon moment per convidar-nos a respirar durant un temps.
Però la realitat de la majoria de la gent -i no només d’Olesa- dista força del que mostra el mirall negre dels mòbils. Fa la sensació que l’efecte Maricarmen ha nucleat molts sectors socials: als que el sou els arriba només fins a meitat de mes, als que no aconsegueixen accedir a un habitatge digne, als petits comerciants que pateixen cada dia l’angoixa dels impostos i d’obrir la persiana amb saldo negatiu (i un altre cop, no només a Olesa). El desemparament de les autoritats que governen ho senten i pateixen joves, adults i gent gran, ningú no es lliura.
I ara que es pot respirar una mica, literalment, després de la furiosa onada de calor dels últims cinc mesos, la invitació és precisament a això, a respirar, a prendre aire, que l’emoció ens recorri i ens oxigeni els cervells tan malmesos que tenim en els darrers temps. És una qüestió de mirades, de gestos per a nosaltres mateixos que repercuteixen en els altres. Sempre.
Temps d’eleccions nacionals, temps d’entreveure certa oportunitat de canvi. Tant de bo no sigui només una il·lusió i que els qui estiguin a càrrec d’escoltar allò que el poble necessita, realment estiguin a l’alçada del que ens està envoltant.
Ah, per cert, aquest mes d’octubre fem 22 anys de 08640 al teu costat. Sempre hi ha motius per celebrar-ho. Salut i good show!
Fer
08640
