Pel poble d’Olesa la nit de Sant Joan era una nit de màgia, de poders curatius i d’encants. La gent creia i practicava, que rentant-te amb aigua de les fonts la par afectada, aprofitant m’entres sonaven les dotze campanades de mitjanit, dotze vegades al ritme de les batallades, es guarien de les dolences i es preservaven de mals, sobretot externs.
El qui estava afectat pel mal de coll, angines i altres problemes de la gola que afectaven sobretot a la canalla, es creia que collint amb la boca, a cada batallada de les dotze de la nit, una poma de pomera San Joan, varietat de pomera nana, es guaria del mal de coll; així, amb
diferents practiques, un sens fi de coses.
Per Sant Joan a Olesa la fan
És la nit de Sant Joan,
de les nits, la nit més bella,
nit que obre la portella
de creences i d’encant.
És la nit d’aigua i de foc
que purifica i neteja,
ancestral foc que es festeja
amb foguera feta joc.
El jovent salten al so
i la dansa de les flames,
que es retorcen per les cames
dels que hi boten sense por.
Nit, que hom creu que guareix
nafres, cops, grans, llomadures,
mal de coll, les torcedures
i el dolor que atordeix.
Només cal, a mitjanit,
rentar-te dotze vegades
-tot seguint les campanades-
en el punt adolorit.
De les nits, és la millor,
se celebra la revetlla
de Sant Joan, ella desvetlla
la nostra Festa Major.
La nit de Sant Joan
És la nit de Sant Joan,
de tot l’any, la nit més bella,
aigua i foc, es fan anella
quan les dotze van tocant.
Surten les nimfes del llac
i s’uneixen a la festa,
l’esplendor es manifesta
al llarg i a l’ample del parc.
La llum es torna fulgor,
el llac s’omple d’esplendor
i sobreïx l’alegria.
Però… just al clarejar
les nimfes s’han d’amagar,
el Sol les encegaria.
Miquel Guillamon
