El remolí d’experiències, de rostres, a vegades, anònims, inevitablement oblidables, va ser un company imprescindible per esborrar-lo del present i convençuda que, també, del futur. Si més no, abans de capbussar-me en aquell galimaties d’aventures inconnexes i desassenyades, vaig travessar un desert llarg i monòton, només humit de llàgrimes.
Amb tanta insistència vaig desitjar un oasi que no deixava de trobar-me miratges. No pretenia una promesa d’eternitat, només la distracció d’una joguina que m’empenyés a oblidar. Tanmateix, l’únic que aconseguia era enfortir el record i retrocedir un graó en la meva enfilada cap a l’oblit.
Fins i tot, uns mesos després, l’estiu em cobria de gebre. El calendari canviava d’estacions i jo no avançava, els dies fugien amb una acceleració inusitada ben farcits d’ocupacions. M’envoltava de gent per evitar l’encontre amb el sentiment que m’estrenyia la gola. Però, dins meu, encara sentia el mal de mig any enrere.
Nedant a contracor enmig d’aquell mar d’un oblit on el records s’entossudien a surar, et vaig escriure l’última d’un seguit de cartes desesperades.
Vint anys després, les rellegeixo amb un xic de vergonya, preludi d’una dolça melangia barrejada de tendresa cap a la jove que vaig ser, de la qual encara resta una subtil essència. Vaig empatitzar amb els seus sentiments i, tot i que no els comprenc ara, sensacions, ja caduques, brollen del meu interior. Potser, pateixo l’estat d’embriaguesa emocional fruit de sentir-te, altre vegada, al meu llit. Intento entendre com ha succeït, ja que jo vaig travessar el dol més amarg que mai vaig tornar a tastar amb cap altre ruptura. Ho vaig fer realment bé. Em vaig concedí molts anys per a desterrar-te a un recòndit espai de la memòria, amagat entre la indiferència i el menyspreu. He tornat a mirar-te amb els ulls del desig i m’he espantat de mi mateixa.
La vergüenza inicial al releerlas ha mudado en una dulce nostalgia mezclada de ternura hacia la joven que fui, de la que permanece una sutil esencia. Empaticé con sus sentimientos y, aunque no los comprendo ahora, algunas sensaciones, ya caducas, florecen de nuevo. Quizá sea porque aún permanezco en un estado de embriaguez emocional por sentirte, otra vez, en mi cama. Intento comprender cómo ha sucedido, ya que yo transité el duelo más amargo que jamás volví a probar con ninguna otra ruptura. Lo hice realmente bien. Me concedí años para dejarte en un recóndito lugar de mi memoria, buceando entre la indiferencia y el desprecio. He vuelto a mirarte con los ojos del deseo y me he asustado de mí misma.
Eva Sánchez Paniagua
