I després de rumiar
què podria fer a la tarda
-que no em causi basarda-
he cregut que caminar.
Caminar?, si ja he sortit
al matí una estoneta,
no serà una punyeta
sortir sol sense sentit?.
Bé, cada tarda ho faig,
me’n vaig fins al cementiri,
no hi vaig a dur cap ciri
ni oir el cant del gaig.
Vaig al final del carrer,
una casa de dos pisos,
al balcó, replè d’encisos
li mantenen el deler.
Assegut i quietó
el Domènec aparenta
-esquivant fins la calenta-
gaudir de la fredor.
Ens saludem, l’amistat
així queda compartida,
a poc a poc i amb mida
el refaig ben encisa’t.
Mai hi vaig acompanyat,
del curt camí n’he fet via,
i vaig sol, sens companyia
i no em sento enganyat.
He buscat aquest camí
perquè és pla i molt recte,
no em fa por, si respecta
i es pot usar pel fi.
És la resta d’en Colom,
al matí faig l’altra banda,
cert, a l’hivern amb bufanda,
a l’estiu mostrant el llom.
És gairebé del tot pla,
mes sencer no m’atreveixo,
només pensar-hi em marejo
i m’ho haig de rumiar.
Cert que em costa més de fer
tot el camí, doncs una hora
ja és massa, per la vora
just mitja la puc ben fer.
Miquel Guillamon
24 de juliol de 2024
