Han passat set anys des que te’n vas anar, però la teva absència continua sentint-se com si hagués estat ahir. El temps, encara que ho intenti, no ha pogut esborrar gens ni mica totes les lliçons que em vas donar, cada gest, cada paraula, cada mirada que em va ajudar a convertir-me en qui soc avui.
Tu em vas ensenyar a caminar pel món amb el cap alt, amb respecte pels altres, amb la certesa que els principis i l’educació són la veritable riquesa d’una persona. I encara que avui ja no siguis físicament aquí, continues present en cada decisió que prenc, en cada moment en què necessito un consell o una paraula d’alè. De vegades tanco els ulls i t’imagino al meu costat, amb aquest somriure tan teu que em transmetia calma i seguretat.
Papa, estranyo moltíssim les nostres converses i sobretot estranyo fer-te abraçades, petons o fins i tots pessigolles. Segueixes amb mi, al més profund del meu cor, a cada racó de la meva memòria, no hi ha dia que no et recordi, no hi ha instant en què no vulgui explicar-te com em va la vida.
El dolor de la teva partida encara és gran, però l’amor que ens vas deixar encara ho és més, encara que passi el temps, el teu llegat de bondat i principis sempre viurà en nosaltres.
La mare i l’Enrica també et recorden sovint, entre converses i rialles i també (i no cal amagar-ho) alguna llàgrima en moments on la vida et trepitja sense més, però és en aquests moments on et sentim més a prop i sabem que vetlles per nosaltres.
A vegades la mare quan necessita que l’ajudi en alguna cosa em diu Ramon i l’Enrica quan fem barbacoes a casa sembla que et busqui amb la mirada: eres el seu ajudant de fogons!
Gràcies per tot, papa. Allà on estiguis, espero que sentis el mateix orgull per mi que jo sento per haver-te tingut com a pare, ets una part de mi que mai no desapareixerà.
Un petó molt fort per a tu, fes un petó al tiet Jaume (que el proper 16 de novembre farà sis anys que també ens va deixar) i a la Mercè (la meva sogra, que ja fa nou anys que no està amb nosaltres).
T’hem estimat, t’estimem i t’estimarem sempre!
Jaume Mañà i Casals
