40 anys

El 23 de febrer de 1983 es va cremar el Gran Teatre de La Passió. En aquest article expliquem la seva història

De la mà d’un personatge dinàmic i emprenedor, Joan Puig i Llagostera va aconseguir reunir un grup d’olesans que varen comprar un terreny que avui és la Plaça de la Sardana per construir-hi un cafè, amb sales de reunions i un teatre. Per aquest projecte va fundar el 23 d’abril de 1884 “El Circulo Sociedad Constructora” amb un capital de 50.000 pessetes que corresponia a 500 accions de 100 pessetes cadascuna.

L’any 1886  començaren les obres de la construcció del teatre  al carrer Anselm Clavé, entitat representativa de les esquerres olesanes, en una bona part, d’Esquerra Republicana de Catalunya i registrat amb el nom de “El Circulo S.A. Sociedad Constructora”, amb Joan Puig i Llagostera com a president, Josep Canals, secretari, Salvador Ubach, Salvador Casas, Josep Duran, Antoni Blanxart, Salvador Sanahuja, Joan Dalmases, Fèlix Figueras entre d’altres. L’any 1901 fou inaugurat. Un grup descontent que representava La Passió al teatre Principal, van posar-se en contacte amb els accionistes d’El Círcol per proposar-los representar La Passió en aquest teatre.

Amb el temps però, en aquest grup, entraren persones d’altres tendències més radicals. Degut a això molts dels que hi havien varen marxar separant-se i formant una nova societat que serien, l’any 1921, els que construirien el Teatre Olesa, dit també Salistes per ser partidaris d’Alfons Sala.

Alfons Sala Argemí (Terrassa, 16 de juliol de 1863 – Barcelona, 11 d’abril de 1945) va ser un industrial, advocat i polític espanyol, diputat provincial entre els anys 1888 1892 i diputat en el Congrés dels Diputats. L’any 1906, al crear-se la Solidaritat Catalana, va ser nomenat senador vitalici pel rei Alfons XIII en 1923.

A l’acabar la Guerra, l’any 1939, ja no es va fer més La Passió en el Círcol que va quedar confiscat, i entitats com Esquerra Republicana i d’altres vinculades a aquesta ideologia van ser proscrites pel règim vencedor. El complex del Círcol va passar a mans d’“Educación y Descanso”. Mentrestant, havien vençut els crèdits que havia concedit el Banc Hipotecari a aquesta entitat per fer unes reformes per un import de 375.000 pessetes que no havien estat pagats. En conseqüència, aquest banc va anunciar que posava a subhasta, via judicial, la propietat d’El Círcol a mitjans de l’any 1945, ja que Educación y Descanso no va pagar el crèdit corresponent.

La Passió, amb l’ajut decisiu del seu president, Joan Dalmases, junt amb en Francesc Garcia-Milà i altres persones, van pagar el deute origen de la demanda del banc, evitant així l’embargament de la propietat i que aquesta pogués passar a mans de persones amb la presumible intenció de construir, en aquests terrenys, una edificació industrial.

Per tal de legalitzar el pagament del deute, motiu de l’embargament, la Societat es va veure en la necessitat de convocar una ampliació de capital on va participar La Passió. L’ampliació de capital es va aprovar i l’emissió d’aquestes noves accions van fer que La Passió es convertís en accionista majoritària i, per tant, amb capacitat de decisió. La Passió va cedir l’explotació del Gran Teatre a l’empresa Rialto l’any 1946.

Així doncs, en aquests anys, La Passió només continuà representant-se en el Teatre Olesa. Durant la temporada de Passió, s’omplia de gom a gom a cada representació i era insuficient, fins i tot, s’hi afegien cadires als passadissos. Un teatre nou no tan sols evitaria aquests problemes sinó que, en ser construït pensant prioritàriament en fer-hi La Passió, es podria dotar de tots els elements tecnològics adients per poder oferir un espectacle d’alt nivell.

Amb aquesta idea es varen fer moltes consultes a gent de teatre i arquitectes, destacant entre totes la dirigida a l’aparellador Ramon Berenguer el 1948, que situava el nou teatre a la zona del Parc Municipal, entre els carrers Anselm Clavé i Salvador Casas, tot i veient-se perjudicat en la seva perspectiva pel “Cuartel de la Guardia Civil”, que ocupava l’angle o xamfrà.

 

El cost d’aquest teatre havia de ser de 1.605.414 pessetes en una primera fase, que comprendria la construcció dels vestíbuls i hall d’entrada i una segona fase amb la resta de 3.590.000 pessetes. Havia de tenir una cabuda de 3.534 espectadors, un escenari giratori i un museu dedicat al vestit i a la història del teatre.

Malgrat i tot, aquest projecte no va prosperar per diverses raons, entre les quals el fet de situar-lo en terreny municipal, degut al fet que el Patronat de La Passió, en un principi, va demanar a l’Ajuntament la cessió d’un terreny. Aquest fet no va convèncer diversos membres del Patronat, que volien l’exclusiva de la propietat, quan, de fer-se així, transcorreguts 50 anys el teatre passaria a ser propietat municipal, d’acord amb la legislació vigent.

Varen sortir altres alternatives com la d’edificar un nou teatre al carrer Argelines, en un terreny propietat dels germans Gotzens i defensada pels membres del Patronat senyors Castelltort, Sol i Boada, però no varen passar de preliminars converses. Junt a aquestes alternatives, la solució que defensaven part dels membres del Patronat, i que començava a agafar forma, era la de construir el nou teatre en el solar que ocupaven el teatre, café i pati d’El Círcol. Aquesta última opció, basada en un projecte de l’arquitecte Joan Carbonell, va ser la que finalment va donar pas a la construcció del Gran Teatre de La Passió.

En arribar a finals de 1950 i preparant la temporada 1951, es presentava el problema de les dates que necessitava La Passió i que pretenia passar de 10 a 12 per atendre l’increment incessant de demanda de localitats que des de 1940 era constant.

El propietaris del Teatre Olesa, ja des de la seva construcció, havien llogat el teatre, per tal de donar-li rendibilitat econòmica, a diversos empresaris, al marge de La Passió que el tenia reservat quatre festes durant la Quaresma per les seves representacions.

Des de 1934 l’empresari llogater era en Joan Cuxart, que hi feia cine. Fins aquest 1950 La Passió havia aconseguit les 6 dates que pretenia sense problemes pagant a l’arrendador quantitats de l’ordre de 8.000 a 9.000 pessetes cada temporada, aquest any però, el panorama es va complicar. Les relacions entre els propietaris i en Cuxart  s’havien posat molt tenses especialment pel tema econòmic.

Els problemes venien de lluny, en Cuxart havia aconseguit un contracte el 1934 pel traspàs del qui tenia, J. Balart. Aquest contracte es va perdre durant la Guerra Civil i es va tornar a fer el 1944 amb les aportacions que recordaven les dues parts, Balart i Simó i els accionistes de la Compañía Mercantil Sociedad Anónima Teatre Olesa  i signant un acord de pròrroga, del que suposaven original, que finalitzava a desembre de 1948.

Aquest contracte establia un lloguer de 11.599 pessetes anuals incloent també el local, les dependències i l’equipament del cafè, en aquest preu. El contracte no preveia cap augment de les dates que ja utilitzava a Passió, i que ja es sobrepassaven, mitjançant un lloguer que pagava La Passió a Joan Cuxart sense que els propietaris es beneficiessin de res.

Durant aquests anys va sortir una llei que no permetia als llogaters sotsarrendar l’entitat llogada i el que feia La Passió era un sotsarrendament del teatre. Aquí les coses es van complicar. El sotsarrendament del local que feia en Cuxart a la Passió exigia que el pagament que feia La Passió fos fet sense documents ni testimonis, cosa que el Patronat de La Passió no podia acceptar. A aquesta complicació se n’hi afegia una altra més greu: era ben sabuda la intenció de La Passió de construir un nou teatre, doncs bé, en Cuxart exigia, per cedir les dates que necessitava La Passió per a les seves representacions, el compromís escrit que li fos donat el local nou en lloguer, únicament excloent-ne també les dates que necessitava La Passió. El Patronat no va accedir a cap d’aquestes condicions i la ruptura va ser total.

Davant  d’aquest panorama, el Patronat de La Passió va prendre la decisió de deixar d’utilitzar el Teatre Olesa per passar a fer la propera temporada de representacions a l’antic Teatre d’ El Círcol, i  del que n’eren propietaris, tot i que era més petit, no tan ben equipat tecnològicament  i que també estava llogat.

L’any 1951 es tornava a representar La Passió després de 15 anys en el teatre d’El Círcol. A continuació, el 26 de juliol es començaren les obres a càrrec de l’arquitecte Joan Carbonell, i que va fer-les l’empresa Vda Agustí en primera fase i l’empresa Martí Riba, a la segona. Així no calia interrompre les representacions ja que el 2 de març de 1952 ja seria en el Gran Teatre de La Passió, un teatre amb una capacitat de 2.500 espectadors…

Com podem veure en aquest article, un projecte de l’any 1951, era de construir-ne un de 6.000 espectadors, tot i que ja es feia la Passió al Gran Teatre acabat de construir l’any 1956.

 

Elies

 

Comentaris

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles relacionats

Segueix-nos

1,740FansLike
2,596FollowersFollow
1,229FollowersFollow

Últimes entrades

Terra i Mans

Música al Mercat

Fira del vi

Compres conjuntes

Alimentació

Farmàcies de Guàrdia