Zoom: “Parásitos”

  • In ZOOM
  • Novembre 16, 2019
Zoom: “Parásitos”

Un despertar improbable

 

Amb l’estrena de Parásitos s’acaba una llarga espera per poder veure a la guanyadora de la Palma d’Or a millor pel·lícula del festival de Cannes.

Hitchcock explicava -al mític llibre de Truffaut-, la clau per construir el suspens; aquest, es basa a dotar l’espectador d’informació desconeguda pels protagonistes i, d’aquesta manera, generar l’angoixa pròpia d’imaginar el que pot passar sense que cap personatge se n’adoni.

Bong Joon-ho, seguint la mateixa fórmula, dibuixa una història carregada d’enganys i falses aparences, on el públic és l’únic posseïdor d’aquesta veritat que ens evoca al mestre del suspens.

 

Sense deixar enrere la crítica social que caracteritza el seu treball, el director de Snowpiercer i Okja, retrata la vida de dues famílies, una molt humil i altra molt pudent. Ambdues famílies s’entrellacen movent-se entre la comèdia negra i el drama social. Però a mesura que transcorre la pel·lícula l’ambient es torna inquietant; el que al principi semblava un joc inofensiu entre persones oposades, esclatarà en un conflicte de classes violent.

 

 

La classe mitjana com a element de control    

 

La gran victòria del capitalisme rau en l’aïllament dels col·lectius marginats que, en segles passats, havien demostrat una unió capaç de canviar règims. Així doncs, igual que a les pel·lícules sobre la reialesa trobem el màxim exponent de classisme al majordom, a la pel·lícula observem com guanyar diners transforma la classe obrera, la qual fuig de l‘estigmatitzada pobresa atacant-la sense pietat, convertint-se en tot un símbol de mesquinesa. Trobem l’exemple a l’assistenta de la llar, la qual, tot i ser una criada, sembla gaudir d’un estatus més elevat que la família humil. La seva roba és elegant, el seu poder a la casa sembla indiscutible, però igual que els altres amaga al darrere una vida precària. Perquè al cap i a la fi, depèn dels amos per subsistir i el seu lloc de procedència està escales avall, al soterrani.

 

Les pulsions també juguen un paper fonamental, concretament les sexuals, les quals són utilitzades per denotar la igualtat de la condició humana, on l’única diferència entre uns i altres està al poder econòmic.

 

A mesura que transcorre el filme, el to crític contra les classes populars acaba fent previsible el desenllaç, això si, sense restar interès a la trama. Parásitos es construeix com un crit d’alerta a un món on l’extrema dreta està en auge i les conductes racistes són cada cop més habituals. La denominada classe mitjana, lluny d’acceptar la seva condició obrera, només és capaç d’unir-se contra els pobres que, fugint d’una situació de precarietat, troben la primera resistència als barris més humils.

 

Descens als inferns

 

 

 

El que només semblava un joc d’astúcia, on els pobres es descobrien més intel·ligents i capaços, termina amb un cop de realitat quan s’adonen que, per molt que s’esforcin, sempre seran un “mitjó brut”; uns paràsits a ulls d’una classe dominant que mai els deixarà pujar conscientment. La ruptura de l’imaginari del somni americà -molt referenciat a la pel·lícula-, i l’acceptació de la seva condició social inamovible, fan esclatar de desesperació i angoixa als protagonistes, els quals deriven a una violència inevitable.

 

El moment catàrtic es desenvolupa amb molta bellesa visual, mostrant el retorn de la família com el descens als inferns de Dante. Baixant i baixant escales per arribar al que sembla una llar de foc es topen amb un diluvi, una premonició messiànica que sembla anticipar l’inici d’una revolució imparable; reminiscència dels desgels del cinema comunista soviètic de principis del segle XX.

 

El director no busca sinó alliçonar l’espectador, ja que, tot i passar per tremendes calamitats, el somni idealitzat de fer-se rics i prosperar aconsegueix prevaldre als protagonistes. Demostrant així que la propaganda és més forta que la realitat al món de les pantalles.

 

Carlos Cordero

Fitxa tècnica

Títol: Gisaengchung (Parásitos)

Any: 2019

Duració: 139 min.

País: Corea del Sud

Direcció: Bong Joon-ho

Guió: Kim Dae-hwan, Bong Joon-ho, Jin Won Han

Música: Jaeil Jung

Fotografia: Kyung-Pyo Hong

Amb: Song Kang-ho, Lee Seon-gyun, Jang Hye-jin

Compartir:

Mės notícies

Deixa el teu comentari

La teva adreça electrónica no será publicada. Els camps obligatoris estan marcats amb

Compartir: