Un toc de Jazz a Netflix

  • In ZOOM
  • juliol 27, 2020
Un toc de Jazz a Netflix

Netflix aposta pel director de La La Land per crear un producte de qualitat capaç de competir amb els serials de la BBC o HBO.

Davant la quantitat de possibilitats que ens ofereix Netflix, el més normal és passar-se més estona buscant una sèrie o pel·lícula que el temps que trigarem a veure-la, si és que no hem perdut les ganes amb tanta cerca. Davant això, la plataforma ens anuncia el contingut més mainstream i les últimes incorporacions, ajudant-nos així a no perdre el fil a cap conversa en reunions d’amics, però eclipsant tresors ocults a les llargues files del videoclub digital.

Un d’aquests tresors és l’últim treball de l’Oscaritzat director Damien Chazelle (La La Land), The Eddy, que va arribar en mig de la pandèmia per amenitzar el confinament a ritme de Jazz. Creada per Jack Thorne, la sèrie dirigida pel director de Whiplash (2014) i Alan Poul -productor de A dos Metros Bajo Tierra-, ens presenta al pianista Elliot i el trompetista Farid, els quals dirigeixen un club de jazz que, gràcies a les composicions de Glen Ballard i Randy Kerber, ens acomodarà a una de les taules del nostàlgic club parisenc The Eddy, per gaudir sense presses del ritme de les gairebé vint cançons originals que se’ns mostren durant la ficció.

A la minisèrie, Elliot (André Holland), un famós pianista de jazz retirat, haurà d’intentar resoldre els problemes on el seu soci Farid els ha endinsat mentre la seva vida personal sembla enfonsar-se per moments. Tant les interpretacions dramàtiques com les musicals funcionen a la perfecció, destacant el paper de Joanna Kulig (Maja), la qual canta els temes més emblemàtics de la sèrie, i les interpretacions juvenils de Amandla Stenberg (Julie) i Adil Dehbi (Sim).

A la foto: Jowee Omicil, Lada Obradovic, Ludovic Louis, i André Holland.

La sèrie és tot un exercici d’estil i un exemple de neo-noir postmodern, ja que, començant amb les trames més estereotipades del cinema negre, es dedicarà a subvertir les regles del cinema clàssic renunciant als finals tancats, incorporant reminiscències de la nova onada francesa, del gènere documental i del vídeo clip musical. D’aquesta manera, Chazelle ens demostra que el cinema, com la música, no canvia o millora, sinó que s’enriqueix i evoluciona de tal manera que els estils poden convergir creant un material de gran qualitat.

Com també La La Land o Whiplash, la mini sèrie és una carta d’amor al jazz. Durant els diferents episodis, dividits pels noms dels personatges principals, es barrejaran l’anglès, el francès, l’àrab, el castellà i altres idiomes que destaquen la diversitat parisenca actual i com el jazz -lluny d’estar mort- continua evolucionant gràcies a les influències de diferents estils musicals d’arreu del món. Aquesta pluralitat cultural dota la sèrie d’una frescor que ens allunya dels discursos polítics actuals; els personatges s’uneixen, sense importar la seva procedència o nivell econòmic, per la seva passió, la qual constitueix l’únic idioma comú a la sèrie: la música.

Carlos Cordero

Compartir:

Mės notícies

Deixa el teu comentari

La teva adreça electrónica no será publicada. Els camps obligatoris estan marcats amb

Compartir: